La gran mancança

La desviació de Sant Julià tenia un cost al voltant dels 35 milions d’euros, i tot i que de forma molt simplista, val a dir que dividint el pagament en diferents anys podia haver sortit a cinc o set milions anuals. És incomprensible que l’executiu, que ha fet aportacions milionàries en alguns punts discutibles, no hagi estat capaç de fer l’única obra pública que se li demanava. Aquest serà el gran forat de l’era Martí, i cal esperar que el pròxim executiu sigui, d’una vegada per totes, capaç d’engegar aquest projecte. La versió descafeïnada, aportada per salvar els mobles, amb la connexió enmig de Sant Julià és un pedaç que no soluciona res. És evident que cal una desviació només arribar a la frontera fins a la sortida de Sant Julià. Els vehicles que vagin a la parròquia laurediana hauran d’utilitzar el tram actual, i els que vagin més enllà podran fer ús de la desviació. Les cues continuaran en dies puntuals amb una aglomeració molt important de turistes, però seran molt inferiors. I segurament s’acabarà el col·lapse permanent dels dissabtes al matí o diumenges a la tarda els caps de setmana. Un país que viu del turisme i d’oferir al visitant atractius perquè hi torni no es pot permetre, a les portes del 2020, mantenir un model arcaic de xarxa viària d’entrada i sortida del país. Perquè si s’estigués parlant d’una obra de 200 milions d’euros es podria entendre que s’ajornés fins al moment en què l’Estat hi pogués fer front. Ara bé, quan es tractava de 35 milions d’euros, no haver estat capaç de fer-la és un fracàs pur i dur. Les excuses: el cas BPA, el dèficit sanitari i la resta de justificacions no van més enllà perquè, en conjunt, l’executiu hauria d’haver tingut clar que no es podia permetre no fer l’obra per al balanç de mandat. Seria important que tots els partits que es presenten a les eleccions es comprometin a fer la desviació, perquè és un dels escassos projectes que són una necessitat nacional compartida. Al mateix temps, aconseguir que els protocols funcionin en els casos d’afluència massiva amb l’obertura dels dos carrils d’entrada per la frontera, seria la cirereta del pastís per alleugerir un problema crònic. La imatge turística s’ha de mantenir i corregir, i el millor camí és fer el possible perquè les cues siguin menys llargues.