Editorial

L'esport femení

L’esport femení al Principat va fer dissabte un petit pas amb la celebració per primer cop d’un partit de la selecció absoluta de futbol en terres andorranes. Tot i això, encara queda molt de camí per poder equiparar esport masculí i femení

Publicat per

Creat:

Actualitzat:

L’esport femení al Principat va aconseguir dissabte una fita històrica que el va portar a ser portada del Diari. La selecció absoluta del futbol, el considerat l’esport rei, va jugar un partit internacional per primer cop a Andorra. Ja fos per ser una novetat o per qualsevol altra raó, a l’Estadi Comunal es van aplegar un miler de persones per veure un partit el resultat del qual (derrota per zero gols a dos de les tricolors contra Luxemburg) va ser el de menys. El més important va ser que es va poder donar visibilitat a les competicions esportives femenines que a Andorra, i a bona part dels països del nostre entorn amb excepció potser de França, passen desapercebudes i pràcticament no són notícia en els mitjans de comunicació. Per justícia, ja ha passat a millor vida una més de les frases masclistes i insultants relacionades amb el món de l’esport practicat per dones que era “el futbol femení, no és futbol ni és femení”. A dia d’avui, tot i que molt lluny encara dels aficionats, les audiències i els diners que mou el futbol professional masculí, el femení ja té a Europa el seu espai mediàtic i el que és més important, cada dia creix el nombre de nenes i noies que practiquen aquest esport. I a Andorra també. I és que més enllà de l’esport professional, és l’esport de base el que realment s’ha de promoure i fer que tant els nois com les noies al Principat puguin practicar el que més els agradi en les mateixes condicions. Un altre debat és el de l’esport professional i dels sous que es paguen. Un debut que encara queda lluny a Andorra on realment professional, si es té en compte el seu pressupost milionari, només hi ha un club que és el MoraBanc. A l’esport femení, quant a la remuneració per la feina feta, li passa igual que a la resta del mercat laboral on sovint les dones, per una mateixa feina, cobren menys que els seus companys homes. En el cas de l’esport professional els contraris a equiparar el sous sempre posen sobre la taula el mateix raonament: cada esportista cobra segons els diners que genera i per això no es paga el mateix a Leo Messi que, per posar un exemple, a un jugador de l’Alabès. Hi ha una part de raó en aquest argument, però els diners en l’esport els genera l’audiència i si algun dia arriba l’equiparació només ho farà quan la difusió de l’esport femení sigui la mateixa que la de l’esport masculí.

tracking