Plena normalitat

La Llei d’unions civils es va aprovar el novembre del 2014 amb retrets de l’oposició i protestes del col·lectiu gai. La raó, el fet que s’hagués vetat la paraula matrimoni. Perquè formalment una unió civil de persones del mateix sexe atorga als dos membres de la parella els mateixos drets que tenen dos persones heterosexuals que contreuen matrimoni. També el de l’adopció, malgrat que els demòcrates es van plantejar una fórmula alternativa –una adopció en dos fases en què primer adoptava un membre de la parella i en un tràmit posterior l’altre també esdevenia progenitor– que el mateix grup va acabar descartant. No hi va haver cessió respecte al nom i això segueix sent una anomalia però quatre anys després és un debat que no s’ha tornat a obrir. Entretant les unions civils s’han anat succeint amb plena normalitat i a un ritme molt similar des que el 2015, un pocs mesos després de la regulació, se’n celebrés la primera. Fins a final del 2017 –no es faciliten dades del 2018 fins que hagi acabat l’any– se n’havien celebrat 35, una mitjana d’unes 12 a l’any en la qual són més nombroses les unions entre homes que no pas entre dones. El nom va aigualir la fita assolida però la regulació va suposar igualment un pas de gegant respecte a l’assoliment de drets del col·lectiu gai que pel fet de no poder formalitzar la seva relació de parella amb una empara legal al darrera estava en desigualtat de condicions quan, per exemple, un dels membres moria o quan es plantejaven la paternitat. Diu la dita que el nom no fa la cosa, però en aquest cas s’entén l’oposició generada a la denominació unió civil. Perquè malgrat que a la pràctica tots dos enllaços siguin plenament equiparables, haver de dir a les unions homosexuals de manera diferent no deixa de ser un tret diferencial amb connotacions negatives respecte a l’anhelada igualtat de condicions, de drets i deures, entre homosexuals i heterosexuals. Encara que sigui un formalisme té la seva rellevància. Els demòcrates van triar aquesta fórmula argumentant que era la que generava més consens dintre del grup polític. L’estructura institucional del Principat també va tenir la seva influència i, de fet, el Copríncep episcopal no va signar la llei. Malgrat que el debat estigui en punt mort hi ha una part de la població que segur segueix tenint aquesta aspiració legítima.