La política del no molesta

la Fundació Ramon Llull va lliurar ahir els premis que atorga anualment als estudiosos de fora que treballen per a la difusió de la llengua i la cultura catalana. Com és habitual, la cerimònia va tenir lloc a l’Auditori d’Ordino. De la mateixa manera que també és habitual que cada edició s’hagi d’explicar en què consisteixen aquests guardons, quina projecció tenen i el més alarmant, quina és la seva finalitat. I de nou tot va quedar immers en la nebulosa que genera la indefinició i falta de contingut de la iniciativa. És inqüestionable que aquests premis no tenen cap mena de ressò en el món de la docència ni de la investigació, i encara menys mediàtic. I això no significa que els guanyadors no siguin mereixedors del màxim de respecte, sinó que els impulsors són incapaços de donar un mínim de contingut a la iniciativa. I això afecta directament el ministeri de Cultura, que si be s’ho va trobar sobre la taula no ha fet res per redefinir la iniciativa, dotar-la d’objectiu i treure’n profit en tots els aspectes. És la política del “no molesta” i de pensar que et situa al mapa del món cultural i educatiu, encara que només siguin cinc minuts. És una situació idèntica a la que passa amb la Xarxa Alcover de teatre, que algú va decidir que ens hi havíem d’integrar per ves a saber quin motiu i hores d’ara ni els mateixos responsables del ministeri deuen saber per què hi som i què ens aporta ser-hi. I també és idèntica la posició dels responsables polítics de no fer res per valorar si té algun interès ser-ne membre. Perquè en el supòsit que la resposta fos afirmativa, els obligaria a replantejar-se la participació per dotar-la de contingut i treure’n partit. Però si ni s’està disposat a debatre el paper que ha de tenir la presència d’Andorra a la Fundació Ramon Llull ni en d’altres institucions culturals també desaprofitades, ha arribat l’hora de plantejar-se la possibilitat d’abandonar-les. Es decideixi continuar (prèvia redefinició) o marxar, el fet d’escollir una alternativa ja seria un primer pas perquè el ministeri definís d’una vegada les línies mestres de la política cultural del país, que actualment oscil·la d’una acció a una altra sense solució de continuïtat. Els recursos són limitats i les despeses corrents s’enduen la major part del pressupost del departament, ara bé, el seguidisme i mantenir-se en llocs intranscendents no col·labora gens a potenciar la cultura al país, sinó tot el contrari.