Editorial
Invertir en menys cues
El Pont ha deixat imatges d’un col·lapse viari que feia molts anys que no es vivia. Hores al cotxe per poder creuar el país, afegides a les immenses retencions que es van viure un cop passada la frontera per l’operació retorn.
El nivell de vehicles que van desplaçar-se pel Pont fan absolutament inviable que, es faci el que es faci, es puguin evitar les cues. El volum és tan gran que la xarxa viària nacional no té dimensió per absorbir-los, tenint en compte que cal sumar els nacionals. No tindria cap sentit intentar fer créixer de forma desmesurada la xarxa interna de carreteres per tres motius. El primer és que el desbordament de vehicles tan sols es produeix en dies molt comptats i per tant no es pot pretendre dimensionar les carreteres per poder donar respota a les puntes màximes d’ocupació. La segona raó es troba en el fet que, al cap i a la fi, tot el flux de vehicle ha d’acabar en un cul d’ampolla a la sortida de la frontera. Per tant, a menys que es creés una nova zona fronterera de sortida, el problema està molt focalitzat en un tram concret. I la tercera passa perquè hi ha un cert consens respecte que el producte turístic que es vol oferir està relacionat amb la natura, el medi ambient i la sostenibilitat. Aquests conceptes són incompatibles amb començar a fer grans infraestructures viàries. Però el fet que no es pot assumir un volum com el del Pont no significa que no es puguin emprendre diferents accions per minimitzar-ne l’impacte. Perquè hi ha accions que reduiran les retencions en jornades com les de la setmana passada i les evitaran en dies amb menys intensitat. La primera i fonamental és la desviació de Sant Julià. Haver de fer passar els milers de cotxes per un espai plenament urbà amb semàfors, passos de vianants, cotxes que entren i surten d’aparcaments i ramals acaba provocant un efecte dominó en les retencions. És de calaix que la desviació laurediana és l’obra vital per a la comunicavió viària en aquest moment. I és un dels principals errors del gabinet Martí en aquesta legislatura. No haver estat capaç de pressupostar en vuit anys uns trenta milions d’euros per a l’obra és censurable. A hores d’ara falta que algun membre del gabinet sigui capaç de donar una explicació coherent respecte a per què no s’ha pogut dotar la desviació ni que fos en un pressupost plurianual per dividir el pagament, per exemple, en cinc anys. A posteriori hi ha d’altres accions a emprendre, però la desviació és el factor principal i cal esperar que arribi aviat.