El futur d'Arcalís

Divuit cabines, capacitat de transportar mil persones per hora i un cost d’uns set milions d’euros. Són les grans xifres del telecabina Tristaina, el nou giny de l’estació d’Ordino Arcalís operatiu des d’ahir. L’estació ha pogut complir el calendari que s’havia marcat i que el remuntador estigui en funcionament durant les dates clau, que comencen tot just ara, les festes de Nadal. Un grapat d’autoritats encapçalades pel cap de Govern van assistir a la inauguració oficial, en què tant Joan Viladomat, conseller delegat de Saetde, nou soci majoritari de l’estació ordinenca, com el director del camp de neu, Xabier Ajona, van posar de manifest la rellevància que té el remuntador en la nova etapa que enceta Arcalís. El telecabina facilita l’accés a la zona de la Coma i trenca, així, amb la creença que Arcalís és un domini per a esquiadors experimentats, van detallar. És, doncs, un element que suposa un avenç en la capacitat de transport però que també ha de poder servir, amb la difusió adequada, per atreure nou públic. Ordino Arcalís històricament s’ha vist condicionada per considerar-se una estació més exigent en l’àmbit tècnic però també per qüestions com ara l’accés per carretera. Per contra, té d’altres avantatges, com ara qualitat i quantitat de neu quan en altres zones pateixen dificultats. Respecte als punts problemàtics, a la via s’ha invertit per fer-la més segura i la injecció que ha suposat l’entrada de capital privat a l’estació ha de contribuir a fer que el camp de neu pugui superar els que li són propis. A més, Saetde ha suposat, de retruc, que Arcalís també pugui teixir complicitats amb Grandvalira i tenir noves oportunitats en l’àmbit comercial. Aquesta és, sens dubte, una temporada de canvis en el sector de la neu. A la salvació de Grandvalira s’hi ha sumat l’entrada de Saetde a Arcalís i, per tant, a Vallnord. El cap de Govern va defensar que no s’ha de patir per la marca de les valls del nord. Després de la crisi viscuda amb Grandvalira seria un error obrir-ne una altra perquè si una cosa hauria d’haver quedat clara és que les marques comercials són una força extra que no ha d’impedir, però, que cada domini tingui el seu propi funcionament i cerqui espais de mercat propis. La feina conjunta és un plus, una arma més per fer front a la competència de fora de les fronteres i un camí que s’hauria de seguir explorant.