Els límits de la coherència

Des que s’ha donat el tret de sortida a la cursa electoral, totes i cadascuna de les intervencions de la classe política venen marcades per aquesta variable. I de la mateixa manera que és una retòrica que no diferencia partits, tampoc hauria de sorprendre ningú. Ara bé, amb el discurs de Cap d’Any Toni Martí ho va portar a l’extrem, fins a superar els límits de la coherència política. A tres mesos de les eleccions, a les quals ni tan sols es pot presentar, parlar de buscar consensos amb agents econòmics i socials per augmentar el poder adquisitiu de la classe mitjana, de limitar el preu dels lloguers dels habitatges, del risc d’exclusió i desigualtats, i de les pensions dels jubilats, només demostra que és incapaç d’assumir que s’ha arribat al final d’una etapa. La seva com a cap de Govern. No és de rebut que després de dues legislatures amb majoria absoluta pretengui ara resoldre una problemàtica tan greu com complexa de solucionar i que fa molt temps que s’ha manifestat. Tal com li han retret unànimement els grups de l’oposició. Quin sentit té pretendre a aquestes alçades convertir-se en el capdavanter en la defensa de les classes desafavorides, tot retornant a la manera de fer política de l’època com a cònsol d’Escaldes, i el que més l’hauria de preocupar a ell i al partit, quina credibilitat pot tenir un últim discurs de Cap d’Any que intenta disfressar el populisme de sempre amb la pàtina d’estadista. Saber en quin moment s’han de retirar és un problema de gairebé tots els polítics i Martí demostra que no n’és una excepció, sinó tot el contrari. Només així es pot arribar a entendre que, contradient els més elementals manuals de com preparar amb garanties les eleccions, hagi portat al Consell General un paquet de lleis d’allò més impopular, amb la reforma de la Funció Pública com a text estrella. Deu tractar-se del llegat que vol deixar, perquè no pot tenir cap altra explicació. Amb aquest afany de protagonisme, l’únic que està aconseguint és facilitar la feina a l’oposició perquè les crítiques dirigides cap a ell acaben afectant tot el Govern i minimitzant el treball que ha impulsat en vuit anys. Reformes en àmbits clau que ni els més acèrrims rivals polítics poden negar. Xavier Espot representa el canvi de cicle, però el que no pot fer per lleialtat i compromís és esmenar-li la plana. Per això hi ha companys de partit i assessors varis per fer-li veure que ha de passar ja a segon pla.