Una nova vida

Passaven la frontera del Principat el passat 25 d’octubre. Procedien d’un camp de refugiats del Líban on havien arribat fugint de la guerra de Síria. Andorra suposava començar de nou, refer la vida. Les dues famílies de refugiats acollits a Andorra estan ara immersos en el que era el següent pas de l’acollida, l’adaptació a un territori completament desconegut, amb una llengua i una cultura que no és la seva però també rodejats de solidaritat i de persones disposades a oferir-los un cop de mà quan el necessitin. Aquest és el dia a dia de Badia, Nagam i la seva filla petita Nada instal·lats a Sant Julià i immersos en la normalització de la seva rutina. Malgrat la barrera idiomàtica, ell, Badia, ja ha començat a treballar. La família, a més, creixerà ben aviat a Andorra perquè la parella, que té una filla, espera una altra criatura. Andorra, novella en l’acollida, va haver d’impulsar els mecanismes legals per poder implicar-se en la crisi dels refugiats però també s’ha hagut de preparar per tenir els recursos necessaris que garanteixin que aquestes persones tenen els mitjans (no només econòmics) per poder tirar endavant en el nou lloc de residència. La nova família laurediana només té paraules d’agraïment per al país i tots aquells que els han ofert un cop de mà. Andorra també està assentant les bases per a ser partícip d’un moviment solidari global, en la mesura de les possibilitats d’un territori petit i amb recursos molt més limitats que els dels veïns. Superats els entrebancs de l’arribada fins al Principat –una qüestió molt més complexa legalment i que ha alentit força el compromís d’acollir manifestat quan va esclatar la crisi humanitària al Mediterrani– el repte ja passava fronteres endins i depenia d’institucions, entitats i de la mateixa societat andorrana. La normalitat està marcant tot aquest procés. Perquè finalment del que es tracta és que aquestes dues famílies puguin fer una vida completament rutinària, recuperant precisament allò que els va arrabassar la guerra. Però l’arribada de les dues famílies no ha de ser només una anècdota. Primer perquè el compromís inicial encara no s’ha acomplert: acollir una vintena de refugiats. I després perquè cal tancar un marc legal més ampli i potser també avaluar si hi pot haver una major implicació en una crisi que no s’ha tancat ni molt menys.