Consells maratonians

La sessió del Consell, sense entrar en el fons de les qüestions, va tornar a ser una tortura tant per als que hi van prendre part com per als escassíssims espectadors que la van seguir. Un cop més es va evidenciar que el sistema arcaic que es manté inalterable no té cap sentit. Les sessions parlamentàries són públiques, amb la intenció que la ciutadania pugui seguir-les, i pretendre que un mínim de gent pugui tenir interès per mantenir-se cinc, sis, set o vuit hores atent a un debat polític és una quimera. Cal un canvi de format. Les intervencions han de ser molt més limitades perquè no té cap sentit que es debati àmpliament, per exemple, en cada punt de les reserves d’esmena i després es torni a repetir novament el debat a la votació de la llei. És un exemple. No val a dir que així es limita el dret dels consellers a exposar els seus arguments, perquè de límits ja n’hi ha, però són tan laxos que no serveixen per a res. Els consellers i la Sindicatura haurien de ser conscients que gairebé ningú segueix les sessions. Per tant, tants esforços d’oratòria tampoc serveixen per a res, ja que els únics espectadors són aquells que hi ha a la sala i són precisament un col·lectiu en què cap dels seus membres canviarà d’opinió o de vot per molt brillant que sigui una argumentació. A efectes pràctics, res del que es debat té la més mínima incidència, a excepció del que recullen els mitjans de comunicació. Però les jornades interminables fan que s’hagi de resumir tant el que ha passat en una sessió que a la immensa majoria dels temes ni tan sols s’acaba reflectint el debat en els mitjans. Existeix la possibilitat que s’incrementin de forma notable les jornades en què se celebren consells i per tant es pugui reduir de forma substancial el nombre de punts que hi ha cada sessió. Sovint per conservar l’essència el millor camí és evolucionar. Però primer cal que els protagonistes s’adonin que la posada en escena actual no té cap sentit. Es tracta d’una reminiscència del passat en què la quantitat de lleis i punts a debatre era tan petita que es podien agrupar molts temes sense que la jornada s’allargués indefinidament. El Consell no dona mai mostres de voler adaptar-se als nous temps i per tant cal ser pessimista respecte al fet que ho vulguin solucionar.