L'enigma obra pública

L’exercici que hem començat es presenta ple d’incerteses per al sector de la construcció. No només per l’efecte que tindran en l’alentiment de les inversions de les administracions les eleccions generals de l’abril. Sinó per l’alt volum d’obres públiques que s’han dut a terme al llarg del 2018. La remodelació de l’avinguda Meritxell, la plataforma de Soldeu i la nova seu de la justícia són tres exemples significatius i que, excepte el primer, tindran continuïtat aquest any. Ara bé, no hi ha perspectives a curt termini que hi hagi més projectes d’aquesta envergadura un cop s’acabin els treballs. El sector de la construcció es mostra crític amb les oscil·lacions brusques i la volatilitat de l’obra pública que es produeix de manera cíclica, i demana amb raó que les administracions consensuïn i planifiquin les iniciatives. D’altra forma és molt complicat gestionar tant la necessitat de personal com de maquinària per fer front a les demandes donada la importància que té sobre el volum total de les obres encarregades a les empreses. Precisament la construcció és on més ha crescut el nombre d’assalariats, juntament amb les activitats immobiliàries, encara molt lluny, però, de l’època precrisi. Tot i els efectes conjunturals, les constructores necessiten de més mà d’obra i, com en altres sectors, també tenen problemes per cobrir els llocs de treball. Inclús amb les quotes d’immigració obertes a extracomunitaris. La conclusió és molt clara. Andorra ha perdut atractiu com a país d’oportunitats. L’alt nivell del cost de la vida, que s’ha disparat amb els increments exponencials dels lloguers i la falta d’oferta d’habitatges per satisfer la creixent demanda, allunyen els potencials treballadors interessats a venir al Principat. No és casualitat que el volum de projectes de pisos nous sigui molt baix perquè, per als constructors, la repercussió del terreny és molt cara i només amb les promocions de luxe es pot arribar a una xifra de negoci atractiva. De manera que tornem a l’eterna reivindicació de demanar que la cessió urbanística sigui del 0% de forma temporal. El que és innegable és que és una qüestió en què ens trobem en un atzucac amb ramificacions socials, en massa casos dramàtiques, i econòmiques. I la resposta ha de venir en primer lloc de les administracions públiques, però amb el suport i compromís de tots els sectors implicats.