Impostos al límit

Els ingressos tributaris van augmentar l’exercici passat en un 4,7% i l’activitat econòmica reflectida en el PIB es va incrementar en un 2,5%. Aquestes són les xifres que acompanyen l’augment de la pressió fiscal. Quan es compara el recorregut dels últims anys, coincidint amb l’arribada dels demòcrates i el desplegament del marc impositiu, es pot comprovar que l’increment en la recaptació tributària és notable. Si el 2012, primer any d’acció real de l’executiu demòcrata, es van recaptar 564 milions d’impostos, la xifra es va elevar el 2018 fins als 685 milions. El model econòmic nacional, a falta que hi hagi una capacitat real d’apostar per un d’alternatiu, requereix un nivell de taxació baix. Tota la població ha d’aportar segons la seva capacitat, però tenint clar que hi ha una línia molt fina entre una pressió fiscal necessària i una altra que sigui un torpede a la línia de flotació del model econòmic. La taxació continguda permet que el comerç tingui certa competitivitat, tenint en compte que fins i tot amb aquesta arma el sector està patint moltíssim. Carregar més les despeses tributàries podria, més enllà d’altres sectors, significar la mort del comerç. El model econòmic hauria d’estar pensat sempre a partir de l’axioma de tenir una despesa pública controlada perquè no calgui un alta pressió fiscal. És cert que des de l’ar­ribada de Marc Forné fins a l’actualitat cap dels executius ha aplicat una política de contenció i la prova més evident és la despesa en salaris de funcionaris, que es troba molt propera als 120 milions d’euros. Des de l’any 2000 l’increment de la despesa pública ha estat un monstre que s’ha anat menjant qualsevol nou ingrés que es crea. Si l’any 2000 la despesa funcionarial era de 45 milions enguany es troba prop dels 120 milions. La tendència al descontrol de la despesa ha estat un dels principals problemes dels dos mandats demòcrates, ja que han passat de 92 milions quan van entrar a l’edifici administratiu als 120. Entre aquestes xifres i la despesa sanitària el resultat ja és prou conegut: no hi ha hagut capacitat per fer gairebé res més que cobrar i pagar despeses compromeses sense tenir diners per a ni una sola obra. I tot això havent esgotat el marge per incrementar la pressió fiscal.