Més precarietat

Les xifres que va fer públiques ahir el Govern sobre el nombre d’ajuts econòmics que va atorgar l’exercici passat tornen a posar de manifest que la població que es troba en situació de risc d’exclusió social manté la tendència a l’alça des que va esclatar la crisi fa una dècada. Especialment significatius són els que han estat concedits a les llars per atendre les necessitats bàsiques, que s’eleven fins a les 882, 103 més que el 2017, i que han beneficiat un total de 1.602 persones amb un import mitjà de gairebé quatre mil euros. El que sí que no ha variat, com no podia ser d’una altre manera, és la tipologia dels nuclis familiars que s’han vist afavorits pels ajuts: en primer lloc les llars unipersonals i en segon les monoparentals. Les majoria dels beneficiaris són dones entre 35 i 49 anys dels dos tipus de nuclis, mentre que l’edat dels homes puja fins als 64 anys i majoritàriament es tracta de llars unipersonals. Aquestes variables són el reflex d’una conjuntura econòmica que no para d’empitjorar per a una bossa de població que continua creixent. I l’explicació és tant senzilla com dramàtica. El nivell de vida s’incrementa any rere any mentre els salaris pugen en funció d’un IPC “irreal” en el millor dels casos, quan no porten temps congelats o directament han disminuït. L’últim episodi de l’espiral inflacionista en la qual estem immersos des de fa temps és l’augment exponencial i sense justificació dels lloguers més enllà d’una avarícia desmesurada, la qual cosa ha fet inviable per a moltes famílies poder fer front a les despeses bàsiques. Govern va intervenir tard i malament per intentar frenar una situació que amenaçava i amenaça encara la recuperació econòmica. Fre al consum, teixit laboral precari, risc d’exclusió, incerteses arreu del país, dificultats per atreure talent... Per la qual cosa, les mesures per pal·liar el problema han d’anar més enllà i intentar aconseguir la col·laboració de tots els agents implicats. I no només en aquest aspecte concret, sinó que cal analitzar el context des d’una perspectiva més global. Cal posar les bases perquè el sistema sigui sostenible i sòlid i no tan sensible a les mínimes adversitats que puguin patir els països que ens envolten. Perquè la viabilitat i credibilitat de l’estructura econòmica i social del país és directament proporcional a la viabilitat i credibilitat com a Estat.