La lliçó de Riva i Vela

Sílvia Riva i Susanna Vela han donat una lliçó de maduresa i amplitud de mires política davant el nomenament de Xavier Llovera com a director del departament de Patrimoni Cultural i Joan Sans del de Política Lingüística; ambdós destacats militants del PS. La ministres de Cultura i Esports per haver anteposat la professionalitat i la vàlua contrastada a les tradicionals quotes de poder dels partits en el Govern i per no haver tingut en compte la seva afiliació. La presidenta dels socialdemòcrates per haver defensat a Llovera i Sans enfront de determinades crítiques internes interessades. Explica amb raó que el càrrec de director és tècnic i no polític. I que el fet que ocupin responsabilitats en un ministeri del Govern de DA i Liberals en res afectarà la feina de control a l’executiu que correspon al primer partit de l’oposició. Llovera ha anat més enllà i ha assegurat que, si la línia que marqui Riva entra en contradicció flagrant amb les seves conviccions, deixarà la direcció. Ja fa temps que va arribar l’hora de bandejar la manera ancestral de fer política obtusa que encara guia les actuacions de determinats “guardians de les essències”. A nivell de formacions i a nivell de persones. Però no hi ha forma de passar pàgina definitivament com ha quedat demostrat amb el nomenament de Sans i Llovera. Que encara hi hagi qui consideri que s’ha d’anteposar el carnet del partit al currículum (en una i altra direcció) quan no es tracta de responsabilitats polítiques és que desconeix la realitat del país. Perquè de què es tracta: de tenir els millor professionals al capdavant dels departaments, sigui del ministeri que sigui, i d’aquesta manera oferir un millor servei al país de cara als ciutadans i de projecció externa, o d’empobrir totes les iniciatives fins a l’extrem d’involucionar. La realitat és tossuda i a Andorra disposem d’un capital humà molt potent però limitat i és una irresponsabilitat prescindir dels professionals més qualificats per raons que voregen l’absurditat. Una situació semblant és la que invariablement apareix quan es recorre a una persona de fora per posar-la al davant d'un departament de l’administració. Reneix el xovinisme tronat i es qüestiona la contracció i el sou per no voler acceptar que a hores d'ara no hi ha ningú d’aquí amb el perfil necessari. La qüestió no és que sigui estrangera, sinó si s’ha escollit el millor.