Cues, duana i variant

El volum de vehicles que transiten en els dos sentits de la marxa per la carretera que uneix la Seu amb el país és elevadíssim. Diàriament. Quan es tracta dels caps de setmana de la temporada d’esquí o de l’agost és estrany quan no s’ha de parlar de retencions o de col·lapse. Davant d’aquesta evidència, el director de Mobilitat, Jaume Bonell, va llançar la idea de crear un tercer carril reversible a l’N-145, en el benentès que és una proposta que s’ha de tractar en una negociació bilateral dels governs d’Andorra i Espanya. La resposta del país veí no s’ha fet esperar i ha estat clara i contundent. Per boca de l’ambaixador Àngel Ros ha fet avinent que no es tracta d’una prioritat i que és una bona carretera i que funciona. Més necessari que desdoblar l’N-145 hi ha altres intervencions en agenda de l’executiu i una de les que destaca és el túnel de Tresponts, amb una inversió de 30 milions d’euros. Les dues posicions són defensables. És lògic i lícit que Andorra plantegi totes les alternatives possibles per evitar les cues quilomètriques que es formen massa sovint per accedir al país. Unes retencions, tant d’entrada com de sortida, que malmeten la imatge d’Andorra i van en detriment d’un dels puntals de l’actual i de sempre model econòmic, que és el turisme. La part espanyola també pot esgrimir arguments de pes per ni tan sols plantejar-s’ho. Ara bé, sempre es resumeixen en el mateix: la limitació dels recursos econòmics i els equilibris territorials. Tot i que, en un context de relacions excel·lents entre ambdós Estats tal i com es defensa en cada ocasió que surt el tema, tampoc hauria de ser estrany que el tema es pogués posar sobre la taula en alguna reunió bilateral. Però abans de res, cal que des d’Andorra s’expliqui l’estat de la qüestió i es faci autocrítica. En primer lloc, per què per regla general només hi ha un carril d’entrada a la duana? Encara és hora que es doni una justificació acceptable. I en segon, de ben segur que un tercer carril a l’N-145 ajudaria a descongestionar el trànsit fins al pas fronterer, però fins que no es s’acabi la variant de Sant Julià el problema es reprodueix uns quilòmetres més endavant. Amb la qual cosa tornem a ser al cap de carrer. Demanar la col·laboració als veïns és necessari, però el que no podem pretendre és que també ens solucionin els problemes interns.