Mirar més cap a França

Govern i oposició poden discrepar, i en part és la seva funció, sobre qualsevol afer, però traslladar aquesta disputa a la visita del Copríncep francès, que al cap i a la fi vindrà només un cop durant el seu mandat, pot oferir una imatge complicada. Els socialdemòcrates entenen que tenien dret a reunir-se amb el Copríncep i exposar-li una sèrie de temes que consideren importants. Les mancances que consideren que hi ha a Andorra pel que fa a l’avortament, el matrimoni homosexual o l’accés a la nacionalitat formen part del seu programa polític. Els demòcrates han adduït que al llarg de la història les visites dels Coprínceps gals s’han plantejat com una forma que coneguin el territori del qual són caps d’Estat i que puguin passar per totes les parròquies. És la tradició des que el general De Gaulle va fer la primera estada el 1967. Són dues visions diferents perquè pressuposen dos tipus de visita diferent. És possible que en el futur es pugui plantejar quin és el tipus d’estada que s’ha d’organitzar per al cap d’Estat, però la imatge que s’ofereix no és l’adient quan els polítics nacionals ni tan sols són capaços de trobar una entesa sobre la forma (no el fons) de la visita del Copríncep. No hi ha ni bons ni dolents, perquè les dues visions tenen arguments de pes per ser acceptables. Ara bé, la picabaralla ha acabat marcant el to de l’estada i fins i tot ha derivat que Pere López, basant-se en el fet que no el deixen reunir-se amb el Copríncep durant la visita, hagi demanat al Consell d’Europa una intervenció en què inter­pel·larà Macron pels temes anteriorment citats. L’estada hauria de ser un motiu de joia nacional, especialment amb el deteriorament progressiu de la relació econòmica amb el veí del nord. El país fa anys que cada cop mira més cap al sud i el suposat equilibri tradicional fa massa que ja només és una frase feta. Perquè França és precisament el millor aliat en política exterior i el ressort al qual sempre s’acaba demanant ajuda quan hi ha dificultats. La visita de Macron hauria d’enfocar-se com una oportunitat per intentar iniciar un viratge que compensi el desequilibri patent. Aquest objectiu prioritari hauria de ser patrimoni comú de tots els partits polítics i, en canvi, l’únic que han fet és tirar-se, un cop més, els plats pel cap.