Editorial
Límits a visitar-se a fora
La reforma sanitària es troba en un moment d’‘impasse’, ja que després del primer gran moviment per fixar el metge referent de la població la resta del projecte continua pendent de saber quins són els serveis que s’han de donar
La reforma de la sanitat té com a pilar establir quines especialitats es faran a Andorra i estaran subvencionades per la CASS i en quines àrees no hi ha prou massa crítica de pacients o és massa cara la infraestructura necessària i per tant s’oferirà l’opció de tractar-se a fora. Aviat es compliran vuit anys des que es van iniciar els treballs per elaborar l’anomenada cartera de serveis, que havia de tirar endavant una espècie de consell assessor dirigit per Lluís Burgués. Aquell organisme va diluir-se sense saber-se mai què havia fet i ni si tan sols va arribar a ser operatiu, i Burgués va acabar ocupant la direcció general del Servei Andorrà d’Atenció Sanitària. La cartera de serveis va quedar als llimbs i cíclicament els diversos responsables del ministeri, del SAAS o de qualsevol altre organisme han anat pregonant que s’estava enllestint. En realitat fa més de sis anys que hi havia un text, però el problema és que no hi va haver suficient valor per presentar-lo. Posteriorment és molt possible que s’hagi anat reformant, però es manté la falta de valentia per posar-lo damunt de la taula. Com tota decisió governamental en què hi ha beneficiats i perjudicats, la publicació de la llista de serveis serà polèmica. Però governar consisteix a decidir perquè als responsables polítics se’ls ha designat per a aquesta tasca amb el benentès que la ciutadania ha cregut que decidiran de forma correcta. És evident que el sistema actual és insostenible pel cost que té, més enllà de l’afirmació, més que dubtosa perquè no pren en compte molts elements importants, que la sanitat andorrana té el mateix cost o és fins i tot més econòmica que la dels països veïns. La racionalització indica que quan es fixin quins serveis sanitaris s’ofereixen al país i quins han de ser tractats a fora s’haurà d’aplicar la coherència i fer que els pacients andorrans es tractin inicialment als metges del sistema públic convencionat del territori. No es pot entendre demanar que s’ofereixi un gran servei, en qualsevol especialitat, que requereixi una forta inversió i posteriorment permetre que bona part dels pacients es tractin a fora. La inversió necessària per a unes instal·lacions i equipaments de nivell requereix que hi pugui haver una amortització per mantenir cert criteri de viabilitat a llarg termini.