Les xarxes i el Prat Gran

El parc del Prat Gran, com ho és també la zona del Clot d’Emprivat a Escaldes, és un dels espais emblemàtics de la parròquia que sempre ha tingut al damunt l’espasa de Dàmocles. Es tracta de terrenys de propietat privada on durant molts anys la ciutadania ha pogut gaudir de zones enjardinades i de parc, però que han anat depenent de lloguers o cessions. És lògic que una part dels veïns d’una parròquia, quan perden, perquè el propietari té el dret a recuperar-ho, en comptes de pensar en els anys que s’ha gaudit d’un espai que no era públic opten per indignar-se i culpar el comú. La majoria demòcrata a Encamp es va plantejar comprar una part del terreny per 16 milions, ja que els 38 que valia mantenir tot el parc estaven totalment fora del seu abast. Era l’opció del cònsol Jordi Torres, però al final la falta de consens, tant en el seu propi partit com amb l’oposició, va fer que l’adquisició fos descartada. Torres ha demostrat una gran capacitat per actuar en l’interès general, perquè al cap i a la fi, com que en dos mesos ja no serà mai més consol, es podria haver apuntat el triomf de ser qui deixava com a llegat el Prat Gran. I els problemes econòmics no els hauria patit ell com a cònsol, sinó el següent o els següents. Actuar amb responsabilitat quan es gestiona diner públic és fonamental. El cas del Prat Gran, però, és símptoma de com les xarxes socials arriben a alterar el debat sobre qualsevol tema. I és un exemple paradigmàtic perquè normalment les accions a les xarxes són contra les decisions dels qui governen i pel Prat Gran hi ha una campanya oberta a favor de mantenir el parc i una altra en contra perquè és massa car. Dissabte es feia viral una crida als veïns d’Encamp perquè diumenge a les dotze del migdia es manifestessin al Prat Gran per exigir que es mantingués el parc. Només va presentar-se la persona que ho convocava amb els seus fills i va acabar rodejada de periodistes. L’anonimat de la xarxa provoca que sigui molt complicat establir quan les accions tenen o no realment gent al darrere o són iniciatives individuals que no van més enllà del cercle íntim dels que la proposen. El polític, que per això l’han elegit, ha de ser capaç d’abstreure’s del soroll perquè, si no, la imatge que rep sovint està distorsionada.