Editorial
Transparència i límits
Els tres grups parlamentaris de la majoria van presentar ahir el contingut de la proposició de llei de transparència i accés a la informació pública. Per primer cop tots els càrrecs públics hauran de presentar una declaració de patrimoni
El text és fruit d’un treball previ de Liberals i és va incloure com a prioritat en l’acord de Govern subscrit amb Demòcrates i Ciutadans Compromesos. Ahir representants de les tres formacions van presentar el contingut de la llei, que es vol entrar aquest mateix mes a tràmit parlamentari, després de tractar-la amb l’oposició. Una llei que per primer cop regula conceptes tan rellevants com l’obligació de transparència dels organismes públics i els drets dels ciutadans a demanar i rebre informació de la seva activitat. Una de les novetats significatives és que tots els càrrecs públics hauran d’entregar la declaració de patrimoni un cop accedeixin a les funcions i tornar-ho a fer quan les abandonin. L’objectiu és que el Tribunal de Comptes pugui fiscalitzar si hi ha canvis que facin sospitar d’ingressos irregulars fruit de pràctiques corruptes i, si és així, traslladar-ho a la justícia. La informació, en aquest cas, no serà d’accés lliure per als ciutadans. Com també s’imposen límits al dret de la població a sol·licitar segons quines dades, emparant-se que poden ser qüestions sensibles i argumentant una llista d’una desena de possibles perjudicis. El risc de tot plegat és que s’acabi aprovant un text que sigui tan restrictiu que desvirtuï la seva teòrica funció original. És cert que Andorra té unes singularitats que compliquen que es pugui arribar a regulacions assimilables a les d’estats de majors dimensions. Per exemple, en la qüestió de la declaració de patrimoni, que preveu exigències prou significatives als càrrecs obligats. En un país de dimensions tan reduïdes obligar a fer públics els béns, els diners dipositats als bancs o les societats en les quals es pren part pot acabar provocant que l’interès per fer política o assumir responsabilitats públiques decaigui de manera considerable, quan el nombre de candidats potencials ja és baix per si mateix. Tot i així, si s’ha considerat prioritari un text que reguli aquests aspectes s’hauria de ser més valent a l’hora d’abordar-ho. Perquè aquesta també és una qüestió a plantejar, la prioritat. Malgrat que és cert que és un treball dels grups parlamentaris i no del Govern, no hi ha qüestions més urgents a legislar, tenint en compte que tampoc no hi ha una problemàtica de casos de corrupció? A hores d’ara, per exemple, encara és hora que s’aclareixi què es pensa fer amb la Llei de Funció Pública.