El pa i el taxi

Una smart city es defineix com un sistema complex i interconnectat que aplica les noves tecnologies per gestionar des del correcte funcionament dels sistemes de transport públic i privat fins a l’ús eficient dels recursos energètics o hídrics, passant pels plans de protecció civil o aspectes socioeconòmics, com ara la vitalitat dels espais públics i del teixit comercial, o la comunicació d’incidències a habitants i visitants. Una ciutat intel·ligent detecta les necessitats dels seus ciutadans, i reacciona a aquestes demandes transformant les interaccions dels ciutadans amb els sistemes i elements de servei públic en coneixement. Es tracta d’un concepte que interessa molt a Andorra del qual s’ha parlat molt però amb uns resultats que de moment queden molt lluny de les ciutats més avançades. S’ha de concloure que les petites dimensions del país són un avantatge per avançar amb major velocitat en la implantació i l’ús de les noves tecnologies, però Andorra és un país de contrastos, on es pot trobar des d’allò més bo fins a dèficits incomprensibles en un territori que podria ser capdavanter en molts aspectes. El Principat es vol emmirallar en un país com Estònia, on tot es pot fer amb la tecnologia, malgrat que va sortir amb molt desavantatge del bloc soviètic. A Andorra és possible comprar el pa amb la targeta de crèdit però en canvi un turista sense diner en efectiu es pot trobar amb un problema si agafa un taxi, perquè no podrà pagar el viatge amb Visa o Mastercard. Paradoxes que venen donades no tant per dificultats tecnològiques, sinó per penalitzacions econòmiques que fan que els taxistes descartin facilitar el pagament amb diner de plàstic, ja que no estan disposats a abonar una quota anual als bancs i a l’empresa que gestiona el TPV, dues penalitzacions que a la llarga segurament es veurien traslladades al client. No sembla gaire lògica aquesta situació en un servei públic molt utilitzat pels turistes en un país que vol ser capdavanter i que ha tingut contactes amb Estònia per aprendre d’un dels països que més saben, on els ciutadans estan acostumats a fer-ho tot a través del mòbil i on pràcticament l’ús de diner en metàl·lic ja és una relíquia. És qüestió de parlar-ne, negociar i aconseguir un acord que posi fi a aquest anacronisme.