Català obligatori

La qüestió s’ha tractat en el si del Consell de Col·legis Professionals i hi ha un consens ampli sobre la necessitat que els titulats estrangers que vulguin exercir al Principat hagin d’acreditar el coneixement del català. Un requisit que no hauria de sobtar si s’avalua el que succeeix a qualsevol país, ja que no estranya que un professional liberal que vulgui treballar hagi de conèixer l’idioma oficial per fer-ho. El que succeeix és que la particularitat d’Andorra, amb un pes rellevant del castellà i (menys) del francès, pot provocar estranyesa davant una mesura com aquesta. De fet, segons explica la degana del Col·legi de Fisioterapeutes, no és un plantejament nou i ja es va posar sobre la taula del Govern quan es va aprovar l’obertura a la inversió estrangera i de les professions liberals als forans. Llavors des de l’executiu es va alertar que podia ser discriminatòria i es va optar per deixar-ho de banda. Ara que s’està negociant l’acord d’associació amb la Unió Europea, els mateixos professionals ho han consultat i l’ambaixador de la UE al país va deixar clar que és una exigència totalment licita, que no desentona amb els principis de la Unió. La notícia sobre la novetat dels estatuts del Col·legi d’Odontòlegs va provocar reaccions contràries, esgrimint que el que s’havia de considerar primordial era la qualitat de l’atenció i no pas l’idioma en què s’expressés el professional. Sí, però, els propis estatuts del Col·legi d’Odontòlegs, i així ho recolliran tots els que vagin al darrere, apunten una excepció: les “necessitats del país”. Vol dir que si calen especialistes en aquella matèria no suposarà cap fre que no dominin l’idioma, podran començar a treballar amb el compromís, això sí, que en un període de dos anys acreditin que han aconseguit les competències lingüístiques necessàries. Sembla un termini de temps prou raonable. El darrer estudi sobre usos lingüístics evidencia que el bilingüisme castellà-català guanya terreny en detriment de l’ús de la llengua oficial. Hi hauria d’haver un compromís global per revertir la situació. Evidentment que és una riquesa que el Principat pugui ser un país trilingüe, però la realitat és que la llengua oficial, tot i que hauria de ser la preponderant, no és pas la que més se sent al carrer. I no es tracta de discriminar ningú, sinó de posar el mitjans per a la integració. I la llengua és bàsica en aquest sentit.