Editorial
Butxaques de vidre
La dedicació política és voluntària i en cap cas ha de ser un trampolí en benefici propi, però existeix la convicció entre els ciutadans que massa càrrecs de confiança són innecessaris i que els sous són excessivament elevats
No se li pot negar a la corporació que dirigeix Rosa Gili l’exercici de transparència que ahir va fer en donar a conèixer de forma pública els sous dels càrrecs de confiança. Enrique Tierno Galván afirmava: «Les butxaques dels governants han de ser de vidre.» Les butxaques i la gestió completa han de ser transparents i accessibles a la consulta i indagació dels ciutadans, les butxaques i la mentalitat han de ser honestes, però sovint quan el que s’està administrant són diners públics no es gestionen de la mateixa manera que es fa amb el patrimoni personal. A Andorra el ciutadà té una concepció molt arrelada que encara hi ha nomenaments a dits, designacions de càrrecs públics per premiar la fidelitat o feines dissenyades per col·locar amics o compromisos polítics. Negar una evidència és falsejar la realitat i això ha passat i passa també a Andorra, i fins i tot a vegades amb persones que no tenen la formació adequada per desenvolupar el càrrec, l’abús d’assessors per fer la feina d’aquells que no saben fer-la, o la mala gestió quan es tracta de fer adjudicacions o la compra de material. És així encara que no agradi i sense distinció del color polític, encara que per lògica qui més poder ostenta més control disposa sobre els nomenaments. La sessió d’ahir al comú d’Escaldes-Engordany segurament es repetirà en la resta de corporacions i és d’esperar que tots els gestors facin seu el principi de transparència, tot i que ja sap que és fàcil maquillar els nombres i fer una lectura interessada i partidista de sous i nomenaments. El que Andorra necessita de veritat són polítics valents, que no precisin de pagar premis per suposats suports o cedir quotes de poder a qui ja forma part de la història política del país. El Principat pateix un mal endèmic que ara és de molt difícil resolució, amb un nombre de persones excessiu que treballa sota el paraigua de les administracions amb unes condicions laborals que no es poden criticar -més aviat al contrari, envejar- però que malauradament no tenen els que pertanyen al sector privat. A Andorra la majoria dels ciutadans pensen que hi ha un abús de càrrecs de confiança, d’assessors a dit, de contractacions que voregen la legalitat, de pressupostos que s’inflen de forma misteriosa i de reticències a l’hora d’informar de determinats càrrecs i sous.