Futbolistes no residents?

Feta la llei, feta la trampa” era el titular del reportatge que el Diari va publicar la setmana passada arran del cas de Junior Kobon, el jugador de la UE Engordany que va protagonitzar una greu agressió a un rival per la qual ha estat condemnat a vuit mesos de presó condicional. El succés va destapar que Kobon estava al país en una situació irregular perquè el club havia fet exactament això, un frau aprofitant una de les disposicions de la normativa. No és el primer cop que els clubs de la lliga nacional tergiversen la legislació per als seus interessos. Fa uns anys ja es va haver de canviar la llei per blindar-la davant la proliferació exagerada de jugadors estrangers que havien arribat al país perquè la normativa permetia que ho fessin per a entrenaments esportius. A la pràctica, jugaven. En el cas de Kobon el que el club ha fet servir és la disposició que permet tenir fins a quatre jugadors no residents que tinguin el domicili a menys de 350 quilòmetres del país i que poden competir però no cobrar. Kobon, ivorià d’origen, viu al Principat (ara, però, té un expedient d’expulsió després de la condemna per l’agressió) i és de suposar que també cobrava. Un nou exemple d’irregularitat que posa en entredit de nou la gestió de clubs a la lliga nacional. Per això s’ha d’aplaudir la decisió del ministeri de Justícia i Interior d’iniciar una campanya de controls per verificar si hi ha més casos com el del jugador de Costa d’Ivori a les diferents entitats esportives. Les inspeccions han de servir per eliminar les situacions fraudulentes, si és que se’n troben més, però també perquè hi hagi conseqüències per als que s’han saltat el que dicta la regulació. L’esportivitat s’ha de demostrar al camp però també als despatxos. No pot ser que existeixin aquests tripijocs com a maniobra per adulterar la competició, potser per tenir més facilitat per fitxar jugadors amb una certa projecció i per estalviar-se el que suposa haver de contractar-los amb totes les de la llei. Aquestes pràctiques, a més, fan un flac favor als jugadors, que es converteixen en sensepapers. Pel bon nom de la competició nacional aquesta mena de situacions no es poden donar més. I les inspeccions impulsades des del Govern han de ser també un toc d’atenció per deixar clar que la normativa està per complir-la i que la gestió ha de ser curosa i no pas amateur.