Càrrecs de confiança

La qüestió dels càrrecs de confiança s’ha convertit en una arma d’enfrontament polític. Si fa unes setmanes era l’oposició escaldenca, demòcrata, qui demanava els sous dels assessors a la majoria socialdemòcrata, dijous la situació es va produir a l’inrevés amb l’oposició del PS reclamant a la majoria comunal d’Andorra la Vella (que conformen DA, Liberals i Progressistes-SDP) la mateixa informació. En tots dos casos les cònsols respectives, Rosa Gili i Conxita Marsol, van defensar el perquè de la tria i van aprofitar per fer històric i reivindicar que en el passat s’ha contractat i s’ha gastat més. En tots dos casos, un passat lligat a l’actual minoria. La qüestió és que potser valdria la pena aprofundir més en el debat i no quedar-se en la superfície. És una evidència que un equip de govern comunal pot necessitar contractar personal aliè al funcionariat en nòmina per desenvolupar tasques més estratègiques, amb contingut polític. Pot ser el cas de la comunicació quan ultrapassa allò merament tècnic. La qüestió a debatre, però, ha de ser la capacitació dels professionals triats, si la retribució és conforme a aquesta, si el pressupost comunal se la pot permetre. Totes les administracions tenen l’obligació de la transparència i de rendir comptes d’allò que gasten perquè el que gestionen és diner públic. Han de justificar el perquè d’aquella contractació, de la mateixa manera que han d’explicar per què un conseller comunal té dedicació plena i, per tant, una retribució més elevada o per què decideixen convocar un nou edicte i fitxar més personal. Ni els que han de donar les dades s’ho han de prendre com un atac gratuït, ni els que les demanen s’han de quedar en l’anècdota, defugint la reflexió a l’entorn d’aquesta informació. Perquè ha quedat clar que no és una qüestió subscrita a un color polític. En el que cal aprofundir és en el pes que té la despesa de personal en les finances públiques (en aquest cas comunals) o en fins a quin punt és sostenible el creixement de vuit administracions i el respectiu cos de treballadors públics en un país que ronda els 80.000 habitants. Són diners públics, tal com dèiem, i la ciutadania n’ha d’estar al cas en com i per què es gasten. I la contenció i filar molt prim en allò que es gasta sempre és necessari malgrat que els temps siguin de més bonança.