Queda't a casa, egoista

El nombre de casos positius per coronavirus augmenta en progressió geomètrica. Els interns de la residència El Cedre, la població més exposada a la malaltia, estan confinats al centre i en un hotel. El ministre de Salut, Joan Martínez Benazet, que està fent un treball encomiable, està aïllat a casa per haver tingut un contacte amb un positiu. Un web dedicat a parametritzar els casos a tots els països afectats ens situa per sobre d’Espanya i Itàlia pel que fa al risc de contagi. La primera línia de defensa per aturar la pandèmia, el personal sanitari, posa en risc la seva salut i treballa fins a l’esgotament per tractar els malalts. Els empleats de les grans superfícies s’exposen cada dia a la possibilitat de contagiar-se perquè no falti el subministrament. El Govern no es cansa de repetir, també els de tots els altres estats víctima del coronavirus, que la millor manera de fer front a la pandèmia és no convertir-nos en vectors de transmissió i per tant quedar-nos a casa i només sortir en casos d’extrema necessitat. Però mentrestant hi ha uns quants, per sort són minoria, insolidaris que s’han pensat que estan de vacances i poden fer vida normal. Ja sigui practicant esport, anant d’excursió en grup a qualsevol berenador o reunint-se en un lloc públic per arreglar el món. I en tots aquests supòsits o de similars sense respectar ni les més mínimes recomanacions per minimitzar les possibilitats de contagi. Un comportament vergonyós que només denigra els que hi participen en posar de manifest un dels aspectes més foscos del comportament humà. Per pur egoisme estan posant en perill la vida de conciutadans i poden abocar al col·lapse el sistema sanitari. El coronavirus i els seus efectes maten persones, afecten tota la comunitat alhora i l’única manera de parar la pandèmia és que tothom sense excepció compleixi les recomanacions que es fan. La primera és recloure’s a casa. Per les bones. Ara bé, si d’aquesta manera no s’aconsegueix, el Govern està més que legitimat per dotar-se dels mecanismes necessaris per imposar les restriccions que consideri oportunes sempre des de la més escrupolosa legalitat. En aquesta hipotètica conjuntura la llei dels estats d’alarma i emergència esdevindria imprescindible. La pregunta és: haurem de renunciar tots a drets fonamentals per quatre energúmens?