Obrir l'aixeta del diner

El Govern i els comuns han començat a refer els respectius pressupostos per poder donar la millor de les respostes possibles a la crisi del coronavirus. A partir de dues prioritats: maximitzar els ajuts socials i minimitzar l’impacte negatiu sobre el teixit econòmic. Una equació complicada de resoldre, ja que les variables són la caiguda dels ingressos i l’increment de les despeses. Però en aquests moments és l’única plantejable. L’estimació del Govern és que la recaptació caurà en 45 milions perquè tots els ingressos provinents de les figures fiscals que graven l’activitat econòmica patiran un descens accentuat d’una durada que ara és impossible de determinar. Ningú, ni aquí ni en cap altre país del món, està en condicions de fixar la data aproximada que s’acabarà la pandèmia. Situació que no significa tornar a la normalitat, ja que malauradament encara caldrà esperar un temps indeterminat però llarg, i en el nostre cas subjecte a l’evolució de la malaltia als països veïns. Pel que fa a les despeses directes, una altra qüestió és l’endeutament, l’augment de les que patiran el SAAS, la CASS, i els ajuts destinats a famílies i empreses s’ha calculat en més de 27 milions d’euros. Es compensaran en part amb la dràstica retallada d’uns vint milions de la partida d’inversió, que és una arma de doble tall, en la mesura que comportarà un cop molt dur al sector de la construcció quan es reprengui l’activitat. Perquè en la mateixa línia van les corporacions locals, que també veuran com cauen els seus ingressos, ja que és pràcticament l’única que dona un marge de maniobra significatiu a l’hora d’estalviar. Si aquestes mesures suposaran un sotrac a les finances de l’Estat, l’endeutament a què es veu abocat per fer-hi front ens situarà en un escenari de molta precarietat. A Andorra i a la resta de països del món que han optat pels mateixos criteris perquè és el que toca fer. Si bé és cert que el nostre deute respecte al PIB és relativament baix en comparació amb els estats veïns, no ho és menys que la capacitat que tenim de crear riquesa està molt limitada i depèn de factors conjunturals. Les magnituds macroeconòmiques han de quedar en segon pla en aquests moments, perquè es tracta de no deixar ningú enrere i això exigeix sacrificis. Quan es controli la pandèmia ja ens preocuparem de com ens en sortirem. I no serà fàcil.