Editorial
Diversificació del deute públic
El consell de ministres va acordar ahir una emissió de bons sobirans de refinançament per valor de 180 milions d’euros, un pas més en l’estratègia de diversificar i internacionalitzar les fonts de finançament de l’Estat
Els estats tenen la necessitat d’acudir al finançament extern, especialment en èpoques de dificultats econòmiques. Les bones pràctiques en la gestió de les finances públiques recomanen, no obstant això, que aquest deute estigui diversificat tant pel que fa als venciments com a les fonts de finançament. L’administració ha fet un esforç en aquesta política en els darrers quinze anys per passar d’un model basat en el deute purament bancari a un ventall d’opcions més ampli, la darrera de les quals es basa en les emissions internacionals. Es tracta d’una política avalada i compartida pels diferents governs i forces del Consell que ha rebut un impuls aquesta legislatura en què l’impacte de la crisi del coronavirus ha incrementat les necessitats de finançament. Així, quedarà distribuït entre deute bancari nacional, emissions nacionals, deute bancari internacional i emissions de deute nacional. I s’hi hauria de sumar el préstec obtingut la setmana passada del Banc de Desenvolupament del Consell d’Europa.
Sense cap dubte, l’ingrés imminent al Fons Monetari Internacional (FMI) serà un reforç suplementari a aquesta estratègia en millorar els ràtings i, per tant, les condicions de mercat de les emissions de l’Estat andorrà. El Govern va fer un nou i important pas en aquesta política amb l’emissió de bons sobirans andorrans destinada al mercat internacional per valor de 180 milions d’euros. I ho fa de bracet amb dues entitats de referència en els dos països veïns, com són Crédit Agricole i Banco Santander. Es tracta d’una operació de refinançament ambiciosa pel volum i que s’adreça a clients institucionals finals. L’emissió de bons no només atorga solidesa a l’estructuració del deure i disminueix la concentració de risc, també redueix la pressió sobre el mercat andorrà, tant pel que fa a les entitats financeres com als inversors privats. El fet que l’Estat no absorbeixi aquests recursos ha de permetre que estiguin disponibles per al finançament d’empreses i particulars.