Editorial
La cançó de la franquícia
L’assemblea nacional francesa debatrà el projecte per fixar quotes a cada país de compra de tabac en funció del consum, una proposta difícilment escalable a nivell europeu i que qüestiona el règim de franquícies comunitàries i amb els països tercers
La franquícia del tabac salta periòdicament a l’agenda política francesa. Ho fa amb iniciatives marginals o amb declaracions grandiloqüents de polítics que cerquen rèdits electorals especialment en temps convulsos. La crisi del coronavirus ha tornat a fer aflorar el recel amb què determinats sectors contemplen que els visitants francesos puguin tornar a casa amb un cartró i mig de tabac. Fins i tot la duana francesa, contradient l’acord comercial entre Andorra i la UE, va establir en reobrir-se la frontera aquest desembre, un límit no basat en cada disposició legal de dos paquets per persona, decisió que va haver de rectificar a correcuita. Els comerciants i els estanquers de l’Arieja o els Pirineus Orientals veuen Andorra com la font de tots els mals, quan fins fa només mig any des de qualsevol frontera interior de la UE es podien introduir legalment a França 800 cigarretes, sostre reduït fins a les 200 a través de la modificació de la Llei de finances per al 2020. La darrera de les veus que s’ha pronunciat ha estat el diputat del MoDem de l’Alt Rhin, Bruno Fuchs, que, en nom de la salut pública i del protocol internacional de l’OMS contra el contraban de tabac, advoca per pràcticament prohibir l’exportació de tabac a través d’una proposició de llei per forçar a fumar les cigarretes en el país en què han estat adquirides. La proposta és tan complexa com que exigiria la fixació de quotes per a cada país en funció del consum estimat i requeriria el consens dels estats membres al voltant d’una qüestió amb interessos contraposats. En el cas d’Andorra, només seria susceptible d’introduir-ho prèvia renegociació de l’actual acord comercial o en el marc de les converses de l’acord d’associació amb la UE, que té entre els seus punts embastats precisament el capítol agrícola. Andorra ha sabut transmetre a Brussel·les la necessitat d’articular períodes transitoris llargs per permetre la diversificació del sector i la recerca d’alternatives a un producte que representa un elevat percentatge dels ingressos de l’Estat. Per molt que pesi a alguns.