Al mateix vaixell

Els onze mesos de pandèmia han engolit moltes de les nostres certeses. Ens hem adaptat a un escenari no imaginat, com és que el consum intern esdevingui l’únic combustible que faci rutllar l’economia. Ems hem resignat a veure com l’empitjorament de la situació sanitària als països veïns comportava cada cop més restriccions d’entrada a les nostres fronteres. Hem restringit el contacte social i familiar per protegir-nos col·lectivament del contagi... L’evolució del coronavirus també ha frustrat gran part de les nostres expectatives. Del miratge dels mesos d’estiu, i del relaxament després del confinament, hem passat a la cruesa de les segona i tercera onada, a l’increment dels casos, a les hospitalitzacions i a les noves morts. La vacuna del coronavirus era i és la gran esperança, la llum al final d’un túnel llarg i amb molts revolts. L’esforç titànic de la recerca mundial, que va permetre disposar del primer vaccí homologat al desembre, i les previsions de fabricació dels laboratoris van alimentar unes expectatives de retorn a la pseudonormalitat en mesos, però ja entrat el mes de febrer la situació continua sent complexa. El contingent de Pfizer ha començat a arribar a Andorra de forma lenta i no exempta de polèmica. Les dosis disponibles –aquesta setmana finalitza la primera tanda de vacunació– només permeten completar el procés d’immunització de 1.300 persones, no hi ha noves notícies de l’arribada de les dosis de Moderna subministrades per França i Covax ha anunciat que enviaria una “bona part” de les dosis d’AstraZeneca abans de final de mes. En aquest context, els terminis de vacunació del gros de la població són difícilment previsibles i, el que es tant o més important des del punt de vista econòmic, França i Espanya es troben en una situació similar. En la batalla contra el coronavirus anem al mateix vaixell de tots els països de la nostra regió. Només amb la millora de la situació a tot l’entorn aconseguirem refer els fluxos econòmics essencials per a la reactivació de l’activitat.