Un Streisand de manual

La radicalitat d’Stop Violències ha fet més mal que bé a la causa de l’avortament. La defensa de la interrupció voluntària de l’embaràs disposa d’arguments tangibles sense haver de recórrer a opinions poc contrastades, mitges veritats o mentides com les que Vanessa Mendoza, la cara visible del moviment, va utilitzar tant en la compareixença davant la comissió de l’ONU en defensa dels drets de les dones, la Cedaw, com en entrevistes als mitjans. Mendoza no està sola en aquesta lluita. Són altres les organitzacions i associacions que legítimament reclamen el reconeixement del dret a l’avortament però sense incórrer en manifestacions falses ni estirabots com que “el Govern obliga a donar els fills en adopció a les noies que no es poden pagar l’avortament”. El debat sobre aquesta qüestió és prou complex i delicat, amb una dicotomia entre el vessant humà i l’institucional, perquè s’hagi d’inflamar amb proclames irresponsables. De la mateixa manera que dèiem que l’actitud de Mendoza hipoteca els defensors de la legalització, l’obertura d’una causa judicial i la citació d’ahir a la seu de la Justícia col·loca en una posició incòmoda els partidaris del manteniment de l’statu quo. La internacionalització d’un conflicte molt difícil d’entendre més enllà de les nostres fronteres és justament la via buscada per Stop Violències per condicionar un debat que comporta greus problemes de consciència entre una part de la ciutadania. I més quan els carrers bullen a Espanya per l’ingrés a la presó del raper Pablo Hasél, condemnat per delictes d’opinió. Els paral·lelismes entre les dues situacions són escassos tot i que grinyoli especialment l’atribució a Mendoza per part del ministeri públic d’un presumpte delicte de difamació contra el Copríncep episcopal. L’aposta del Govern per la judicialització a través de la via indirecta de la Fiscalia és un error estratègic greu que ha victimitzat Mendoza i ha donat visibilitat internacional a una croada sense matisos. Un efecte Streisand de manual.