Nova congelació?

La necessitat que l’administració, amb els mecanismes que li atorguen les lleis, arbitri un mercat tan imperfecte com l’immobiliari és fora de discussió. El desquadrament entre l’oferta i la demanda, agreujat per l’aturada de noves promocions de lloguer adreçades a les classes baixa i mitjana, ha provocat un increment de preus desmesurat i dificulta que moltes famílies exerceixin el dret reconegut i legítim a l’habitatge. Si la intervenció del Govern és imprescindible més qüestionable és que, sistemàticament, traspassi el pes de la pressió als propietaris, mentre no avancen les polítiques públiques de foment de la construcció. Una de les raons de pes que han fet desistir molts promotors, i per tant mantenir sota mínim l’oferta, és els dubtes sobre el rendiment de la inversió en l’habitatge de lloguer. Les congelacions successives dels lloguers no són precisament un incentiu per a aquests mateixos propietaris, i més quan una de les mesures estrella, com era la fixació temporal d’un percentatge de cessió del 0%, només ha acabat aplicant-se a Encamp i a la Massana. La crisi del coronavirus, i els múltiples recursos econòmics i humans que ha obligat a destinar-hi, ha paralitzat molts dels projectes de l’administració. Si en una àrea no ens podem permetre, però, cap tipus de paràlisi és en l’habitatge, en què el dèficit estructural ja era molt profund i la Covid només l’empitjorarà. Ni la construcció dels habitatges socials a la Borda Nova, una iniciativa conjunta amb el comú d’Andorra la Vella, ni el fons publicoprivat avancen, sense que la tramitació de la llei de creació de l’Institut de l’habitatge pugui servir d’excusa per la dilació. La nova pròrroga de la congelació de lloguers el 2022 –seria la cinquena consecutiva– és una mesura possiblement necessària, però el Govern no es pot emparar constantment en els pedaços –intervenció sobre els preus i increment de la partida d’ajuts– sense reformes profundes per articular un parc públic i per afavorir les promocions privades.