Torna l'infern de les cues?

Excepte en dies puntuals per l’arribada de turistes, la via pública al centre d’Andorra la Vella i d’Escaldes-Engordany s’està convertint en un malson per als conductors. Comença a recordar la dècada dels 90 quan l’excepció era rodar sense retencions i el trànsit era la clàssica màxima preocupació dels ciutadans a les enquestes que exposava el CRES. Doncs el país es dirigeix cap a aquest camí, i amb marxa ràpida. Cada vegada són més les queixes dels conductors que cada dia han de patir autèntics calvaris per arribar als seus llocs de feina, a casa o altres localitzacions per compromisos diversos. Anar en cotxe és quasi impossible, viure al centre és un luxe a l’abast de butxaques adinerades i el transport públic encara no té atractiu suficient i durant la major part del dia els autobusos circulen amb poc passatge. El debat se centra en l’aeroport, els helicòpters o el tren, i ens estem oblidant del més quotidià, del dia a dia. No és fàcil assenyalar un motiu per justificar els caòtics moments que es viuen en alguns carrers. D’una banda, falta comunicació entre els comuns per evitar decisions contradictòries. Ningú no pot estar en contra que es guanyi espai públic per als vianants, tot el contrari, ni tampoc a forçar a deixar el cotxe i fer servir el transport públic sempre que aquest funcioni i estigui adaptat a les necessitats de la població. L’abonament mensual de 30 euros és sens dubte un gran pas per guanyar usuaris, però s’ha de tenir en compte que un país en què la restauració i l’hoteleria tenen un pes important probablement caldria un petit esforç per ampliar els horaris i adaptar-los a aquests treballadors que comencen aviat o acaben tard. També s’han destruït zones blaves i aparcaments exteriors, el que fa als conductors donar voltes i entorpir la circulació. Les motos també tenen menys espais per aparcar i hi ha una major vigilància per a qui ho fa sobre la vorera. I, lògicament, la gent s’ha vist desplaçada a les parròquies amb habitatges més assequibles. Que ho preguntin als massanencs, per exemple.