Editorial
Relliscada turca
Els ambaixadors acostumen a passar discretament. Burak Akçapar, representant turc a Andorra, ha deixat empremta en saltar-se un dels codis de la diplomàcia internacional en opinar obertament sobre un afer andorrà com el port del vel
L’ambaixador turc a Andorra, que va visitar el país divendres passat, de diplomàtic en té ben poc. Conscient o no que s’expressava en nom del règim d’Ankara, no va defugir una pregunta que sabia que el periodista del Diari d’Andorra li formularia. Es va expressar amb absoluta claredat sobre la polèmica ocasionada a l’ensenyament francès d’Andorra, que va prohibir a una de les alumnes el port del hijab islàmic. En lloc de refugiar-se en el recurs emprat tradicionalment pels diplomàtics de no opinar per no immiscir-se en un afer intern, va entrar-hi de ple situant-lo en el terreny de la llibertat religiosa i referint-se al dret de “creure en la religió que vulgui, així com practicar i expressar la seva fe”. La crítica de Burak Akçapar, que tenia coneixement del dossier, va més enllà d’Andorra. Amb el cas de la nena no jutjava només l’actitud del Govern andorrà. Qüestionava sobretot França, país que fa bandera de la laïcitat del seu estat i on la prohibició de dur símbols religiosos té rang de llei i va ser aprovada unànimement per l’Assemblea Nacional. Turquia va ser durant molts anys el més laic dels països de majoria musulmana arran de l’arribada al poder de Mustafa Kemal Atatürk, el primer president de la república. El procés d’islamització viscut des de final del segle passat s’accentua amb l’arribada al poder de Recep Tayyip Erdogan, que, entre d’altres mesures, va liberalitzar l’ús del vel i va afavorir les escoles musulmanes. Aquests fonaments no semblen els millors per qüestionar les garanties sobre la llibertat religiosa en un altre estat, com fa obertament l’ambaixador, a qui el Govern hauria d’exigir una explicació. La qüestió sobre l’ús del hijab a l’escola, una qüestió que no havia estat mai motiu de debat amb la comunitat musulmana a Andorra, s’ha convertit en un afer espinós pels ministeris d’Afers Socials i Educació, que no han d’oblidar en cap a moment que els principals damnificats per aquesta situació són els dos nens que en aquests moments no estan escolaritzats.