Editorial
Un tramvia anomenat desig
La construcció de noves carreteres o l’ampliació sistemàtica de les actuals no és la solució a l’increment de la població i els desplaçaments. És ineludible estudiar noves fórmules sense descartar infraestructures costoses com el tramvia
Les característiques orogràfiques d’Andorra en condicionen el model de mobilitat. L’aposta basada exclusivament en una xarxa viària, tant en les connexions exteriors com en les interiors, i lligada en aquest darrer cas a un procés d’urbanització intensiu, ha esdevingut insostenible a mitjà termini. L’increment constant del nombre de desplaçaments no ha d’anar sistemàticament acompanyat del creixement de les carreteres en forma de nous desviaments, que, a més, acaben tenint poc de vies ràpides en esdevenir part de l’entramat urbà. El Govern i la resta d’administracions han de treballar per mitigar l’enclavament d’Andorra amb noves alternatives de connexió internacional, com l’avió, l’helicòpter o darrerament el tren. Aquestes solucions no tan sols han de tenir en compte el volum d’inversió o la viabilitat, sinó que tant o més important és el seu impacte mediambiental. La necessitat de trobar alternatives que convisquin amb les comunicacions per carretera han dut el ministeri de Presidència, Economia i Empresa, encapçalat per Jordi Gallardo, a encomanar un estudi sobre el transport per cable i tramvia, que canvia el paradigma en què ens hem mogut en els darrers quinze anys un cop el Govern va renunciar al projecte de metro aeri. L’informe proporciona una primera idea de les magnituds en què estem movent. Un tramvia que comuniqués Sant Julià i Andorra la Vella podria comportar un cost de 170 milions que podrien elevar-se fins als 270 de connectar amb la Massana i Encamp. Les xifres són molt elevades, i més posades en referència amb la inversió global prevista en el pressupost del 2022 que ahir va ser objecte de debat al Consell i el deute que arrossega l’Estat agreujat amb la pandèmia de la Covid. Ja no ho són tant si ho coparem amb els 160 milions que va suposar el faraònic túnel de les Dos Valires. La caducitat del nostre model actual, que gira al voltant de les energies fòssils, obliga a cercar aquestes solucions o similars i requerirà creativitat i esforços per afrontar-ne el finançament.