Contagi general

La variant òmicron ens ha dut a un escenari radicalment diferent. Amb 5.127 casos actius i una incidència a catorze dies de pràcticament 6.000 persones per 100.000 habitants, la idea ja no és aturar-ne la transmissió sinó mitigar-la perquè la pressió hospitalària es mantingui en uns límits assumibles. Amb una xifra de quatre dígits de contagiats, en qualsevol de les cinc onades anteriors s’hauria dut a terme un confinament dràstic amb el fre pràcticament total de l’activitat. La generalització de les vacunes, que han reduït exponencialment el nombre de casos greus, i el menor impacte de l’òmicron, que, no obstant això, és molt més infecciosa, han propiciat un canvi de paradigma. Alguns països, com ara Israel, han optat de manera premeditada per aquesta política vacunant sistemàticament la població amb les dosis que calgui i amb mínimes restriccions de l’activitat. Una estratègia d’aquest tipus tindria com a més perjudicat el col·lectiu que s’ha negat a rebre el vaccí i que, paradoxalment, tot i ser minoritari socialment, és majoritari a les unitats de cures intensives dels hospitals i presenta en els casos greus una mitjana d’edat molt inferior. Si en els inicis de la crisi eren viables les solucions maximalistes, quasi dos anys després de la pandèmia els equilibris que apunta el ministre Joan Martínez Benazet entre salut, vida social i economia són més necessàries que mai, perquè aquests dos últims elements van molt relacionats amb el benestar i la salut mental. El nombre de pacients molt greus o crítics és el que marca el tempo de les autoritats sanitàries conscients que amb aquesta incidència global uns protocols més estrictes haurien provocat l’aturada del país. Hem esperat durant mesos que les vacunes ens aportessin la cèlebre immunitat de grup, una fita complexa tenint en compte que la provisió als països desenvolupats la paga el Tercer Món. Si seguim amb aquestes xifres i no apareixen noves variants de la covid-19 estem en disposició d’arribar-hi perquè ningú s’hagi escapat de la malaltia.