Editorial
La cartera
La cartera de serveis sanitaris és un catàleg de prestacions complex. Els col·lectius professionals tindran l’ocasió de revisar-la a fons després de la publicació ahir però de moment ja estan molt queixosos amb les formes
La cartera de productes i serveis de salut concreta les prestacions que financen públicament la Caixa Andorrana de Seguretat Social i el Govern. És un dels pals de paller de la sanitat i la seva reformulació ha estat sobre la taula dels successius ministres des de l’aprovació el 2007 del pla estratègic de salut. La llista és àmplia i variada i inclou Montserrat Gil, Sílvia Bonet, Cristina Rodríguez, Rosa Ferrer, Carles Álvarez i Joan Martínez Benazet. Ha estat precisament el ministre Benazet qui, en la seva darrera sessió del consell de ministres, celebrada tot just fa una setmana, va portar-la a aprovació del Govern. La primera reacció dels col·lectius professionals va ser de sorpresa, ja que no havien donat per tancat el procés de negociació. El reglament de la cartera que exigirà desplegaments complementaris per al desenvolupament de les nomenclatures dels actes mèdics va aparèixer ahir publicat al Butlletí Oficial i haurà de ser examinat ara pels diferents col·lectius per valorar-ne l’impacte. La primera constatació d’aquesta desavinença entre el ministeri i els professionals és que seria contrari a l’esperit de la mateixa Llei general de sanitat, que en el seu preàmbul assenyala que el contingut de la cartera de serveis l’ha d’establir el Govern amb la col·laboració dels prestadors de salut, dels col·legis professionals implicats i de la CASS, una col·laboració que no sembla haver-se produït en aquest cas tot i que el ministre es va referir al fet que s’havia treballat conjuntament. L’altra de les constatacions és que la definició de la política sanitària correspon al Govern, que com va recordar ahir el ministre portaveu ha d’equilibrar el servei públic, les possibilitats de finançament i les necessitats dels professionals. El lideratge no ha de ser incompatible amb el diàleg fluid i lleial ni implica que les decisions finals hagin de ser beneïdes per tots els negociadors, però després de més d’una dècada d’espera l’aprovació de la cartera de serveis mereixia com a mínim que totes les parts n’estiguessin assabentades.