Editorial
Desnonaments i garanties
Terceravia ha proposat una esmena a la Llei del Saig per facultar l’executor de sentències a intervenir en desnonaments i agilitzar el procediment. L’esmena no tirarà endavant però DA proposa que el Govern n’estudïi alternatives.
Llogar un pis a un inquilí morós és un problema de difícil solució a curt termini. La lentitud judicial en aquest àmbit és una evidència i la pateix el propietari. Poder desnonar un llogater que no paga quan hi ha evidències que juga al frau, que s’aprofita de les debilitats del sistema, hauria de ser ràpid. Però el problema és que un desnonament és una qüestió molt delicada i que darrere d’un impagament també hi pot haver un empitjorament de la situació econòmica sobtat i persones vulnerables que necessiten protecció i no pas que se’ls deixi sense un sostre. Diferenciar les dues situacions és la clau de volta. Demòcrates plantejarà al Govern que estudiï fórmules per agilitzar els desnonaments tenint en compte les connotacions socials després que Terceravia plantegés, en una esmena a la Llei del Saig, donar poders a l’executor en aquest àmbit. L’objectiu hauria de ser disposar d’un model garantista que afini acuradament en diferenciar qui no paga perquè no vol de qui no ho fa perquè no pot, i que tingui els mecanismes perquè fer fora el morós aprofitat no sigui un camí judicial tortuós. Una fita positiva per al propietari afectat en particular i per guanyar en confiança al mercat en general. Perquè aquests episodis d’impagaments –no hi ha dades i es fa impossible quantificar el problema– tampoc no poden ser l’excusa perquè des de les agències immobiliàries s’estiguin exigint dades sensibles als potencials inquilins aprofitant, a més, la situació de força que els dona el fet que no hi hagi pràcticament oferta. Perquè si aquell interessat en l’immoble no s’avé a entregar les dades salarials o un càlcul de les seves despeses mensuals que provi que té capacitat per pagar el lloguer ja ho farà algú altre d’una llarga llista de demandants d’un habitatge. Qualsevol regulació que suposi que cap de les dues parts acabarà patint una situació de desemparament i que, de la mateixa manera, tampoc cap de les parts traurà rèdit d’una situació d’avantatge hauria de contribuir a millorar els problemes del mercat.