Renúncia inexplicable

La bomba informativa va saltar ahir al matí. L’anunci de la retirada de la política de Jordi Gallardo un cop finalitzada la legislatura sacsejava Liberals d’Andorra i la majoria tripartida. Els darrers sis mesos han estat molt intensos en el degà dels partits polítics andorrans. El deute impagat a una entitat bancària, que ara és objecte d’una causa judicial, la fiscalització de les adjudicacions de les empreses de Ferran Costa i la demanda rebutjada d’ingrés dels germans Cierco han situat el partit a l’ull de l’huracà. De ben segur que en la inexplicable i inexplicada decisió, atès que s’ha justificat en arguments tan puerils com inversemblants, del ministre de la Presidència i Economia han influït tots aquests factors en un o altre grau. El temps s’encarregarà de situar-los i afegir-hi els ingredients que encara queden per aflorar. La situació evidencia la falta de debat al partit i com molesten els processos democràtics interns. Gallardo, que el 2017 no va dubtar a forçar unes primàries que van acabar amb l’escissió de Josep Pintat, decideix ara marxar cap a casa per evitar una votació interna amb Judith Pallarés com a rival que fragmentés el partit. El màrqueting pesa en les formacions polítiques, fins al punt que els seus líders reivindiquen en genèric les primàries tot i causar-los pànic la confrontació de persones o idees. Jordi Gallardo ha demostrat la darrera dècada capacitat per sortir benparat de les situacions més complexes. No tan sols va treure de l’UCI un partit amb l’extrema unció, el va dur al parlament, va superar la marxa de tot el sector pintadista i va pactar les territorials amb el PS per posteriorment convertir-se en un dels artífexs del pacte amb DA, de qui havia estat flagell tota la legislatura anterior. Els darrers tres anys i escaig ha liderat un ministeri estratègic, ha reforçat la seva figura política i ha estat capaç de reforçar ponts entre DA i L’A. Unes eventuals primàries, en les quals partia com a favorit clar, no semblen un argument suficient per esborrar-se ja no de la cursa electoral, sinó d’una política que l’apassiona.