Editorial
Sempre el Madriu
Rosa Gili ha justificat la seva absència de la comissió del Madriu per qüestions personals. En altres circumstàncies el fet hauria quedat com una anècdota però dimarts va ser la guspira que va provocar l’incendi amb els altres tres comuns
En el debat general sobre el Madriu-Perafita-Claror hi ha un detall que no es pot obviar. La situació de la parròquia d’Escaldes-Engordany, en què la zona protegida representa una part molt important del territori, amb un o altre règim de titularitat, i és l’única amb propietaris privats, té poc a veure amb la d’Encamp, Andorra la Vella o Sant Julià. Aquest context permet entendre, com a mínim parcialment, com afronta la corporació un dossier complex. Fa més de tres dècades que l’ombra de l’accés rodat plana sobre aquesta vall de gran valor paisatgístic sense que la inclusió a la llista de Patrimoni de la Humanitat hagi aconseguit eliminar les tensions entre totes les parts implicades. L’ordinació reguladora de la vall, que prohibeix l’accés de vehicles rodats, motoritzats o no, ha estat el nou catalitzador de les tensions desembocant en un enfrontament obert entre Escaldes i la resta de comuns. Si el 18 de maig de l’any passat tots quatre van anunciar de manera solemne un acord, que només requeria l’aprovació dels consells de comú, Escaldes-Engordany, al·legant problemes jurídics, el bloqueja des de llavors exigint-ne el replantejament. Un any després l’ordinació s’ha d’aprovar i les posicions enrocades no semblen afavorir un acord a curt o mitjà termini. L’actitud erràtica de l’actual majoria ha servit per fer aflorar el problema de fons. La declaració de la Unesco havia de servir per reconèixer les particularitats d’una gran àrea del país, per superar les diferencies parroquials en benefici de l’interès general, amb una gestió integral conjunta sense comprometre la titularitat dels terrenys. Sobta, pel seu recorregut polític, que hagin de ser els cònsols Gili i Dolsa els que, emparant-se en els principis més parroquialistes, acabin fent explícit que el comú ha d’administrar els terrenys escaldencs inclosos a la zona dura de la vall sense coordinar-se ni informar les altres corporacions o la comissió de gestió perquè, en cas contrari, com ha expressat planerament el cònsol menor, “al final ens fotran fora de casa”.