Editorial
Un IPC de bojos
Tant si parlem de consumidors com d’estalviadors som un 6,5% més pobres que fa un any. La crisi de subministraments postpandèmica i la invasió d’Ucraïna han disparat la inflació, amb la por dels estats que l’augment de tipus freni el creixement
La inflació continua desbocada. L’indicador avançat de la taxa interanual del maig, que Estadística va fer públic ahir, se situa en el 6,5%. L’increment, a falta de la confirmació definitiva, és de mig punt més que a l’abril, i enfila l’augment de preus en uns nivells rècord. El 6,1% registrat el juny i juliol del 2008 era fins ara el pitjor indicador de la sèrie històrica datada a partir del 2002. El mes passat es va superar amb escreix. Estadística atribueix l’espiral al comportament dels aliments i del transport a causa de l’increment de preus dels carburants. Caldrà esperar a la dada definitiva del dia 13 –l’índex provisional té en compte el 91% de la informació– per a una anàlisi més detallada. Res fa pensar, no obstant això, que l’indicador hagi de ser menor. La comparació de l’IPC avançat se situa, com els darrers mesos, molt per sota d’Espanya, on l’abril es va tancar amb un brutal 8,7%, i per sobre de França, on frega un més moderat 5,2%, Com en el cas d’Andorra, l’existència al veí del nord d’una empresa estatal elèctrica ha permès limitar les pujades de la factura de la llum. Una dada esperançadora és la bona evolució de la inflació subjacent, que precisament elimina de l’equació els carburants i els aliments frescos, i que el ministre de Finances situa en el dos i escaig, mentre que a Espanya, el nostre principal proveïdor, se situa en 4,9. Aquest indicador és el que, precisament, permet albirar la moderació dels preus si es frena l’increment del combustible. El Govern té poques opcions per lluitar contra les causes de la inflació, que colpegen el gruix de les famílies i dels sectors productius més enllà de controlar el preus públics de l’energia, el transport o les telecomunicacions. A Andorra, amb un gran desequilibri comercial, el fet que gran part de la inflació sigui importada encara deixa menys marge. Tampoc no hi ha receptes màgiques a la resta de països més enllà de pujar els tipus d’interès, una mesura que els bancs centrals administren amb cura perquè no acabi frenant el creixement.