Editorial
El sostre d'Andorra
L’actual ritme de creixement urbanístic és inassumible. El Govern disposa d’estudis que ho evidencien i que pronostiquen el col·lapse d’equipaments i serveis bàsics del país si es construeix una mínima part del que està previst
Els recursos d’un territori no són il·limitats. La planificació territorial local i nacional no pot deixar de banda la introducció dels criteris per a un desenvolupament més sostenible. Aquests principis són difícilment compatibles amb un concepte de l’urbanisme –consagrat a la Llei del sòl– més pensat per donar resposta a les expectatives i drets dels propietaris que a “la funció social” reconeguda en el mateix text legal. No pot sorprendre ningú, doncs, que un informe tècnic encarregat pel ministeri de Territori i Habitatge conclogui que Andorra s’acosta de manera decidida al seu sostre en funció de les actuals infraestructures viària, hospitalària, de sanejament de les aigües residuals, elèctrica i d’incineració de les deixalles. La referència que usa és el sostre de població en funció del sòl urbà consolidat i els plans parcials tramitats entre el 2018 i el 2022, i que s’eleva fins als 950.000 habitants. La conclusió és que només amb un increment del 10% de la població, fins als 88.000 habitants –que, segons els càlculs governamentals, s’assoliria en vuit anys– es col·lapsarà la xarxa viària i que a l’hospital el límit se situaria en les 96.056 persones, una capacitat que, com s’ha evidenciat, seria clarament insuficient per fer front a situacions crítiques com la pandèmia. Es troba a faltar en aquest informe, encomanat just abans de tramitar al Consell la llei per frenar el boom constructiu, l’anàlisi d’un recurs tan fonamental com és l’aigua. Correspondrà als estudis de càrrega màxima parroquial, que els comuns tenen un any per elaborar, precisar els límits assumibles de creixement en funció dels recursos naturals, les infraestructures i els equipaments. Les xifres i indicadors han de permetre a les institucions avaluar fins on podem arribar i començar a establir límits i topalls a través de lleis i ordinacions comunals. Només així podem evitar reproduir a escala local els errors globals comesos i complir el compromís recollit a l’article 31 de la Constitució de mantenir per a les generacions futures un equilibri ecològic racional.