Editorial
Interès per entendre's
Andorra i la Unió Europea tenen avançada la negociació de l’acord d’associació, que suposarà un salt qualitatiu en la relació entre les dues parts. El document que surti de la negociació se sotmetrà a referèndum per a l’aprovació
Andorra pot tenir poques queixes de la relació amb la UE. L’acord comercial negociat per Josep Pintat i signat per Òscar Ribas el 1990 ha estat font de prosperitat després de la incertesa per l’ingrés d’Espanya el 1986. Brussel·les no tan sols reconeixia Andorra com a estat tres anys abans de l’entrada al concert internacional, sinó que li concedia un avantatjós règim duaner amb un diferencial en la tributació indirecta que ha garantit la competitivitat del comerç durant dècades. La negociació va generar dubtes però no va caler que passés gaire temps per constatar la clarividència de les autoritats que van liderar la negociació. El tractat s’ha complementat amb el pas del temps amb altres acords bilaterals: cooperació (2004), fiscalitat de l’estalvi (2004), monetari (2011) i d’intercanvi d’informació (2016). Els successius governs han coincidit en la voluntat d’aprofundir la col·laboració en un context d’integració i articulació política europea. Els mateixos microestats –Andorra, San Marino i Mònaco– reclamen la negociació d’un acord d’associació que permeti l’accés de la ciutadania i empreses al mercat interior en igualtat de condicions. La proposta és ben rebuda per Brussel·les, que és conscient de la necessitat d’una solució a mida de tres estats històrics enclavats en terreny de la unió i amb relacions privilegiades amb alguns dels principals membres. El dossier ha adquirit per a la UE major dimensió després del revés del Brexit i la marxa enrere suïssa en les converses d’un acord d’associació. Brussel·les, amb crisis de credibilitat periòdiques, no es pot permetre gaires més lletjos i Andorra no vol ni pot quedar fora de la integració europea. Ho ha de fer amb un estatus que reconegui especificitats, però que també impliqui renúncies que, en cap cas, haurien de posar en perill la supervivència econòmica. Constatar que si la negociació és fallida la relació d’Andorra i la UE se’n ressentirà és una evidència, com ho és que solucions adoptades en el seu moment com la unió duanera també poden acabar tenint data de caducitat.