Editorial
Les dues cares del PS
La tàctica preval per sobre de l’estratègia quan s’acosten les eleccions. L’èxit que ha obtingut el PS en reconèixer els seus arguments el TC queda difuminat per l’oportunista sortida de l’acord polític per les converses amb la UE
El PS ha esdevingut protagonista d’una setmana intensa. Dues de les seves accions, d’un signe polític molt diferent, han marcat un final d’any amb unes eleccions a l’horitzó. La primera evidencia la necessitat d’una oposició capaç, amb un projecte propi, que fiscalitzi l’acció de la majoria i vetlli pel compliment de la llei. La decisió del TC de declarar inconstitucional un article i una disposició transitòria de la Llei qualificada de la persona i la família avalen tots els recels expressats pel primer partit de l’oposició durant la tramitació. Els magistrats han considerat discriminatòria la reserva de la denominació “matrimoni canònic” per a les unions matrimonials catòliques i “casament civil” per a totes les altres, un canvi sensible que obligarà a refer el text i que posa de manifest que en el camí marcat entre el Concordat amb el Vaticà i la Constitució cal filar molt més prim per evitar greuges o vulneracions de drets. L’altra cara de la moneda s’ha viscut amb la sortida del PS del pacte polític per l’acord d’associació amb Europa. De tots els dossiers que en aquest moment hi ha sobre la taula, el futur de les pensions i les converses amb la UE són els més transcendents. Renunciar a un acord d’Estat en plena precampanya és una maniobra tàctica impròpia d’una formació que ha de ser alternativa de Govern. L’escassa solidesa dels arguments emprats, posant en dubte l’equip negociador o la falta d’informació, contrasta amb la verbalització per part dels socialdemòcrates d’un aspecte determinant com és que hi ha una part important de la població que expressa dubtes, dubtes que fins ara només capitalitza Concòrdia. Si el PS té recels sobre la capacitat del Govern d’arribar a un acord té la possibilitat d’incidir-hi des de primera fila. Quedar-ne al marge marca la voluntat de convertir l’euroescepticisme en actiu polític. L’emotiu discurs de balanç amb regust de comiat de la síndica ahir va apel·lar al consens polític per cloure la legislatura. És un desideràtum de màxims, potser ja ens podríem conformar de no trencar els consensos fonamentals.