Editorial
Administració morosa
L’administració gestiona anualment 24.600 factures, un volum ingent que, si la maquinària no està ben greixada, comporta retards en els pagaments. L’import dels endarreriments se situa actualment en els tres milions d’euros
Aterratge brusc del nou ministre de Finances, César Marquina, a l’arena política. Dilluns s’anunciava que succeiria el dimissionari Eric Jover, dimecres jurava el càrrec i informava dels acords del consell de ministres en qualitat de portaveu de l’executiu i ahir s’havia d’enfrontar a la primera pregunta parlamentària, una qüestió que obria la sessió de control del Consell General en què havia de veure’s les cares amb el líder de l’oposició, Pere López. I ho va fer per justificar una mala praxi de l’administració –el retard en el pagament de factures– amb la qual tot just fa dos dies no tenia cap relació. Independentment del nul rodatge parlamentari previ, Marquina tenia mala peça al teler. Si ja no resulta gaire còmode reconèixer que s’han acumulat factures més enllà del termini legal de pagament, ho és encara més haver d’admetre que en cap cas l’administració no ha satisfet els interessos de mora preceptius i que com diu la mateixa ha d’incorporar de manera automàtica. Els impagaments suposen un greu problema en el cicle econòmic. El legislatiu, conscient de la necessitat de lluitar-hi, va aprovar una llei contra la morositat el 2013 que estableix un període de 60 dies per al pagament de factures tant d’aplicació al sector públic com als privats. Passat aquest període és preceptiu el pagament d’interessos. Les dades globals aportades pel Govern denoten que no és ni de bon tros un problema general. La mitjana de pagament –58 dies– se situa dins del termini legal, un 75% de les factures s’abonen en els primers trenta dies i la morositat s’ha reduït a un terç des de mitjan any. No es pot menystenir, però, l’impacte que els retards –a dia d’avui per un import de tres milions– poden tenir sobre els proveïdors i de l’obligació legal i moral de l’administració d’assumir les despeses financeres que se’n deriven. Es pot entendre que hi hagi imponderables com baixes laborals o canvis de sistema informàtic, però no que les empreses que presten serveis a l’administració n’hagin de patir les conseqüències sense ser mínimament compensades.