Editorial
Trumpisme a l'andorrana
Que Carine Montaner qüestioni les llistes territorials que li han permès ocupar un escó durant vuit anys per Sant Julià sembla cínic, però que insinuï un frau en el vot judicial sense aportar-hi proves és un perillós salt en l’estratègia populista
El 3 de novembre del 2020 l’encara president dels Estats Units, Donald Trump, es va negar a acceptar el resultat electoral qüestionant la legalitat de l’escrutini. El dia de Reis l’assalt al Capitoli per part del seus seguidors va sacsejar la societat nord-americana. Trump, amb diversos fronts judicials oberts ara, encara va trigar dos dies més a admetre la victòria de Biden. El populisme radical va viure un nou capítol, de gravetat similar, al Brasil. El també president Jair Bolsonaro tampoc va reconèixer el resultat electoral l’octubre del 2022 animant un cop d’estat fallit en forma d’assalt al Congrés, la Presidència i el Suprem del Brasil. Tots dos són els estàndards dels moviments llibertaris i ultraconservadors que s’han fet un lloc a la política internacional. Alguns dels ingredients de la recepta que apliquen és el qüestionament de pilars de la democràcia, l’existència d’un establishment opressor, l’autoqualificació de portaveus del poble en abstracte, el personalisme, l’histrionisme, la simplificació del discurs a través del maniqueisme, la desqualificació dels mitjans de comunicació i de qualsevol veu que els qüestioni... A escala andorrana, Carine Montaner encarna i aplica aquests principis populistes que li han permès guanyar-se el vot més antisistema. La consellera electa va aconseguir un històric resultat diumenge. Un 16% dels sufragis i tres escons a la cambra parlamentària que permetran a Andorra Endavant constituir grup parlamentari. Lluny, però, de gaudir, encara que sigui momentàniament, de l’èxit, Montaner ha fet un salt qualitatiu en l’estratègia en posar en dubte la netedat del sistema electoral –ja abans de començar la campanya havia reclamat la presència d’observadors internacionals– i, particularment, del dipòsit judicial a la Batllia. Amb insinuacions del tipus “no em quadren els números”, però sense arguments, proves o detalls extra per evitar “les querelles”, sembra la llavor de la desconfiança en l’estat de dret, soscava la legitimitat de les institucions i, messiànicament, s’autoproclama defensora d’Andorra.