Editorial
Presó preventiva injusta
Joan Besolí va ser arrestat el maig del 2017 i no va ser alliberat fins al febrer del 2019. L’Audiència Nacional espanyola, que el va absoldre, ha fallat ara que 70.000 euros compensen els 22 mesos d’empresonament injustificat
Quin preu té haver-se passat 645 dies tancat injustament? Com t’han de compensar que no t’hagin permès ser-hi i abraçar els teus en un dels moments més difícils a què ha de fer front una família? Quin és l’impacte reputacional d’una reclusió perllongada que ha ocupat múltiples portades als mitjans de comunicació espanyols? Com s’ha d’interpretar que mentre que la jutgessa d’instrucció, Carmen Lamela, va rebutjar fins a 12 recursos sol·licitant la llibertat provisional dels empresaris Sandro Rosell i Joan Besolí, el tribunal necessités només una jornada de judici per permetre’n la sortida amb mesures cautelars. Com és que la Fiscalia en ple judici va rebaixar la petició de penes d’onze a sis anys? Què es pot concloure del fet que l’Audiència Nacional espanyola els absolgués després de 21 mesos tancats al centre penitenciari de Soto del Real (Madrid), la presó preventiva més llarga aplicada a Espanya per un presumpte delicte econòmic? Són molts els interrogants al voltant de l’empresonament de l’expresident del Barça i del seu soci i amic Joan Besolí. L’empresari andorrà de ben segur tenia un paper secundari a la història, però es va veure arrossegat per una onada centrada en Rosell. Cap indemnització pot compensar el calvari viscut pel lauredià, exconseller de Finances del comú, però els 70.000 euros concedits a la sentència de l’Audiència Nacional semblen una xifra ridícula atès l’impacte reputacional, moral i econòmic de l’empresonament. La situació és especialment sagnant ja que mentre Rosell i Besolí eren privats de llibertat, Carmen Lamela, que ja havia tingut un paper destacat en el polèmic cas d’Altsasu, era ascendida al Tribunal Suprem. El cas de Besolí permet, no obstant això, reflexionar sobre l’ús i abús de la presó provisional a Espanya, i també a Andorra, on sovint els acusats no tornen a trepitjar el carrer fins al judici. No està de més recordar que aquesta és una mesura cautelar excepcional només adoptable en situacions de necessitat extrema i que afecta el principi de presumpció d’innocència.