Reforços per a urgències

La injecció de diners del Govern al SAAS per tal de possibilitar les noves contractacions a urgències –i també per a l’àrea de salut mental– durant aquest exercici hauria de permetre que els reforços s’incorporin durant la temporada d’hivern, quan el servei experimenta els majors pics de feina com a conseqüència de les patologies estacionals i el turisme de neu. Els deu fitxatges previstos –cinc metges, quatre professionals d’infermeria i un tècnic de transport sanitari– han de permetre fer realitat la reivindicada separació de l’atenció de les urgències que arriben a l’hospital d’aquella que necessita el desplaçament d’un facultatiu a fora per socórrer el pacient. Això implicarà que el metge que està veient els pacients que han acudit fins al centre sanitari no hagi d’interrompre aquesta activitat per acudir a una urgència externa. Per tant, les esperes dels pacients haurien de ser més curtes, evitant els episodis de col·lapse que novament s’han tornat a denunciar els últims mesos. Però urgències pateix una altra disfunció, que és la dels pacients que hi acudeixen quan en realitat el que necessiten és l’atenció primària i no hospitalària. Segurament cal més educació sanitària i que els usuaris prenguin consciència de quin és el recurs que necessiten en funció dels símptomes que presenten. Però també cal prendre en consideració que un pacient es pot trobar amb situacions com ara que el seu metge referent no li pugui donar hora perquè té l’agenda completa i sense saber a quina altra consulta acudir acabi per optar per l’alternativa accessible que és la d’urgències. Per això és important que una comissió amb representants dels diferents implicats estigui treballant en aquesta direcció, la de donar opcions als usuaris que presenten el que s’anomenen patologies banals. El conjunt de mesures haurien de suposar una millora en la qualitat de l’atenció sanitària, la satisfacció del pacient i la del personal que hi treballa, que el passat hivern va tornar a denunciar l’escassetat de recursos i la precarietat amb la qual havien d’afrontar el pic de feina.