Editorial
Descongelació de l'habitatge
L’han batejat paradoxalment com a projecte de llei d’estímul i estabilitat del mercat de lloguer. La nova regulació, que ja és en mans del Consell, posa fi a la congelació d’arrendaments i preveu un escenari de liberalització per fases
El Govern es troba entre l’espasa i la paret pel que fa al mercat de lloguer de l’habitatge. Qualsevol decisió que s’adopta per intentar moderar l’increment de preus té efectes col·laterals i, vist globalment, pot ser fins i tot contraproduent. Demòcrates ha centrat el discurs en els darrers mesos en la necessitat d’eliminar la intervenció sobre els contractes de lloguer. Les pròrrogues sistemàtiques i la imposició dels increments per llei no és una mesura ideal perquè precisament desincentiva el mercat de lloguer en afectar la rendibilitat i la seguretat jurídica dels propietaris. Però, malgrat tot, la intervenció és imprescindible i el que cal és compatibilitzar-la amb altres mesures que estimulin la demanda. Anava errat el Govern en la diagnosi. Un error que no pot ser només atribuïble al fet que l’IPC s’ha disparat de nou fins al 6,1%, sinó que una part molt significativa de la població no podria assumir la liberalització absoluta del mercat. I per conciliar els interessos d’arrendataris i llogaters s’ha tret de la màniga un increment gradual per a la pròrroga dels contractes que finalitzen i que se situa entre un i cinc punts per sobre de l’IPC. Aquest projecte de llei, entrat al Consell acompanyat de la demanda perquè es tramiti per la via d’urgència, preveu ser el darrer amb intervenció directa sobre els arrendaments per tornar al lliure mercat en els contractes que finalitzin el 2025. No hi ha prevista cap mesura estructural per pronosticar que en un any i escaig hi haurà una oferta de lloguers prou gran perquè es produeixi una moderació de preus a menys que una crisi esfondri el mercat. El parc d’habitatges públics resoldrà el problema de 300 famílies, però globalment és irrellevant amb poc més de l’1% del total, la població no para de créixer, el gros dels pisos en construcció van destinats a la venda i no hi ha mesures concretes perquè aflorin els pisos buits. El millor exemple de la inconsistència de les mesures és que el projecte de llei duplica l’impost sobre els habitatges desocupats, un impost que no paga ningú.