Editorial
El paper ho aguanta tot
Quatre anys i mig després d’anunciar-se el fons publicoprivat per fomentar els pisos de lloguer a preu assequible, el projecte és inviable i el Govern ha d’assumir amb la partida d’inversions la compra de terrenys i immobles
El 2019, quan ni el Govern ni el gros de la classe política albiraven la intensitat de la crisi de l’habitatge que venia, Demòcrates per Andorra va plantejar en campanya una idea innovadora: la creació d’un fons publicoprivat per construir i rehabilitar habitatges destinats a lloguer a preu raonable. La proposta va passar del programa electoral de DA al d’investidura de Xavier Espot com a cap de Govern. Les referències al fons van ser contínues al llarg de la legislatura en espera que el projecte de llei de l’Institut Nacional de l’Habitatge (INH) establís el marc legal que possibilités l’articulació d’aquest instrument, que es nodriria de les reserves d’Andorra Telecom i d’aportacions de particulars. Els ajornaments en el temps són la millor mostra de la reactivitat amb què es va afrontar la problemàtica de l’habitatge. Amb la promulgació de la llei, l’estiu del 2021, s’aixecava, en teoria, l’obstacle per a l’activació d’un organisme d’inversió col·lectiva publicoprivat, com el defineix l’article 6, i s’atribuïa a l’institut la competència de creació i tutela. Més de dos anys després de la publicació del text i quatre anys i mig després de ser anunciat per Espot i el ministre Víctor Filloy, el projecte continua a les beceroles. El Govern no ha renunciat a la política de compra d’hotels, edificis o terrenys per habilitar o construir pisos de lloguer, però ho ha hagut de fer rascant-se la butxaca. Ha mobilitzat més de cinquanta milions d’euros, que li permetran disposar de 300 pisos, menjant-se bona part dels recursos destinats a la inversió. La injecció financera que havia de representar el fons s’ha quedat a mig camí. Aquesta situació fa inevitable la pregunta de per què no s’ha creat el fons. Va donar-hi resposta el director de l’institut al Consell. Una contesta tan simple com dolorosa perquè denota una alarmant falta de rigor en l’acció política. La llei no està ben feta i no permet la creació d’un fons autogestionat en un organisme d’inversió col·lectiva. Per tant, sense una nova modificació legal és inviable. Com afirma la dita, el paper ho aguanta tot.