Editorial
Artífex de l'homologació
A Toni Martí se’l recordarà pel seu tarannà i la proximitat, per la infal·libilitat a les eleccions, per l’instint i la passió, però als llibres d’història es projectarà com el cap de Govern que va tancar l’homologació econòmica i fiscal
Molt s’ha dit i s’ha escrit en les darreres 48 hores al voltant de la figura i el llegat de Toni Martí i molt se’n continuarà parlant. La mort sobtada i prematura, amb tot just 60 anys i només un lustre després de sortir del Govern, privarà els investigadors del testimoni de primera mà d’un estadista, d’un nom clau de la transició al nou model institucional. Va entrar contra pronòstic al primer Consell constitucional el 1994. No s’amagava d’haver votat en contra de la Carta Magna, text que va defensar i honorar al llarg dels seus vint-i-cinc anys de carrera política, sempre en primera línia institucional. Perquè l’escaldenc no tan sols va contribuir, primer des de la cambra parlamentària i després al capdavant del Govern, a avançar en la modernització del marc jurídic i les estructures com exigia el moment, sinó que va ser el gran artífex de la segona gran reforma: la Constitució econòmica. No se’n va atribuir mai la paternitat, que va compartir amb els seus antecessors, però va ser durant els seus dos mandats que es van fer els passos definitius per a l’homologació internacional d’Andorra. L’intercanvi d’informació fiscal automàtica i la posada en marxa de la fiscalitat directa van suposar la sortida de les llistes de paradisos fiscals, el reconeixement dels organismes multilaterals com l’OCDE i van permetre la signatura dels convenis de no-doble imposició, que van dotar de contingut l’obertura al capital estranger i van obrir la porta a la diversificació. Restringir el pas de Martí per la política a aquesta qüestió seria limitador, atesa la petjada que va deixar en els àmbits en què va participar. I en cada càrrec es va posar el barret corresponent, fos com a president de grup parlamentari, com a cònsol o com a cap de Govern, sense renunciar a una visió de país. Però el barret que no es va treure mai i pel qual serà recordat, independentment de la responsabilitat que ocupava en cada moment, és el d’home del carrer, el de polític sense ínfules que preguntava, escoltava i intentava entendre els neguits dels seus conciutadans.