Editorial
El prestigi de les institucions
El Tribunal de Corts va examinar ahir la causa contra Vanessa Mendoza amb una àmplia expectació mediàtica i una sala plena a vessar de particulars i entitats que l’han convertit en un símbol de la lluita avortista a Andorra
La seu de la Justícia va ser escenari ahir de la vista contra l’activista de Stop Violències Vanessa Mendoza. Se la jutja no per la defensa aferrissada del reconeixement del dret a l’avortament a Andorra, una lluita que comparteix amb un ampli espectre d’entitats del país, sinó per les dures acusacions sense fonament davant el comitè de l’ONU per a l’eliminació de la discriminació envers la dona, el 2019. Si la finalitat que perseguia l’activista és absolutament legítima, ja no ho són tant els mitjans emprats. Va descriure el Principat com un estat opressor, violent i criminal, un estat que si d’alguna cosa es podria acusar pel que fa al compliment legal és precisament de fer la vista grossa amb els casos d’avortament a l’estranger. El Govern va traslladar les acusacions a la Fiscalia, que posteriorment va presentar denúncia. La instrucció es va tancar amb el processament de Mendoza per un delicte contra el prestigi de les institucions. I la que havia de ser precisament una acció destinada a restituir la reputació i l’honor de l’Estat i els seus funcionaris ha acabat ocasionant un descrèdit molt superior. Mendoza, que s’ha autoerigit com a màrtir i que fins aquests darrers dies havia rebut ben poc suport intern, ha sabut despertar la solidaritat d’institucions i entitats internacionals, que veuen l’actuació de l’Estat andorrà com una violació del dret a la llibertat d’expressió i de repressió dels drets de les dones. El procés judicial, allargat en el temps fins esdevenir encara més extemporani del que ja era fa quatre anys, ha tornat a situar la despenalització de la interrupció voluntària de l’embaràs a l’agenda pública i ha suscitat l’atenció internacional. Mentre Mendoza ha estat especialment activa a l’hora de transmetre el seu relat esbiaixat, la passivitat del Govern, que no ha replicat com i on calia, li ha donat més ales. El procés ha evidenciat, però, que la via penal no sembla la més adequada per defensar el prestigi de les institucions i que el zel amb què actua la Fiscalia en tot allò relacionat amb l’honor pot ser molt contraproduent.